La presa de decisions a nivell col·lectiu cal que es realitzi idealment a partir d’informacions en referència a dades fefaents. La complexitat de les dades a gestionar en els estats moderns queda lluny de l’aparent simplicitat exposada en les etnografies polítiques dels funcionalistes britànics d’entreguerres (Fortes, Evans-Pritchard, 1979: 85-105) les comunitats objectes d’estudi eren sistemàticament aïllades del seu context colonial, creant una relativa ficció sobre llur realitat passada i coetània. Les administracions colonials finançaven gran part dels estudis antropològics, circumstància que permet entendre la manca de problematització d’aquesta situació de dominància i de l’espoli de la sobirania dels òrgans politics nadius per part de la metròpoli europea. L’estudi d’aquestes organitzacions polítiques primitives (és a dir pre-colonials) recreen doncs una organització política anterior a la influencia europea, sota la pregunta que inaugura la disciplina d’antropologia política -però també eurocèntrica- de si és possible la organització política efectiva sense la idea d’estat modern.
Enfilant el segle següent, les noves eines per a copsar el món que ens envolta, són suficients per a aprehendre’l? I per a gestionar l’allau d’informacions diàries? I per a intercanviar idees i crear-ne de noves al més pur estil bricoleur[1]? I per articular iniciatives? Quina realitat es perfila a llarg termini, a mitjans de segle, amb el previst esgotament de les energies fòssils[2] cap a mitjans de segle i amb la transició demogràfica[3] finalitzada, és a dir amb una població estable en nombre i amb una piràmide de població regular (no piràmide doncs, sinó més aviat torre) cap al 2100. Suposaran aquests factors, juntament les revolucions tecnològiques un canvi de paradigma també polític[4] i econòmic?
Segons diuen informants activistes que en temps de la dictadura franquista la informació antisistema es difonia a mà: portades expressament, a peu si calia, les notes que explicaven fets més que afectats, deixades en sobres anònims a les bústies de persones de confiança, amb una cadena de transmissió en la que les persones en contacte no es coneixien. És doncs arcaica l’estratègia per a protegir tant emissari, missatger i receptor, però també l’acte comunicatiu amb la partició de dades en peces incoherents com un puzzle. El tipus d’informació difosa era en referència a abusos policials, repressions, tortura... tractant-se doncs d’una resistència feble però conscient. Tot i així la vaga de tramvies del 1951 va ser tot un èxit, on treballadors i usuaris van sumar forces i estratègies tant de forma espontània com coordinada davant una situació de manca de llibertats individuals, polítiques i de fortes penúries materials encara 12 anys després d’haver finalitzat la Guerra Civil. La pujada del bitllet d’autobús es va retirar. Mostra del tractament des dels mitjans periodístics: “La primera autoridad civil de la provincia pone de relieve los turbios propósitos de los agitadores.” La Vanguardia. 13 de març de 1951.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/previewPdf.html?id=32811681 [Consulta 8 de juny de 2011]
L’episodi de la gent tornant a peu a casa després del futbol sota una intensa pluja, per tal de no agafar el tramvia, té una magnitud gairebé èpica. L’actitud recriminadora dels seguidors del boicot als que si empraven els tramvies té a veure amb la formació de massa crítica.
El concepte associat que pot ser d’utilitat per a entendre com sorgeixen i treballen els aixecaments populars actuals és la teoria que Granovetter exposa el 1973 sobre la utilitat dels enllaços febles (amb qui es té un contacte ocasional) enfront la informació que proporcionen amics i família directa, que anomena enllaços forts. Això com a definició genèrica, en els casos concrets que ha estudiat la definició de feble i fort queda concretament acotat per cada àmbit d’estudi. Argumenta la rellevància d’aquesta observació pel fet que entre persones amb enllaços forts, bona part de la informació ja és comuna i en resulten relativament escasses dades novedoses, en canvi amb els enllaços febles la informació intercanviada té més possibilitats de ser totalment nova per l’interlocutor, i per tant obrir nous móns (Granovetter, 1983: 204) Però no és només que es connecten persones pertanyents a estratègies comunes grupals (que no vol dir homogènies) sinó que per la porta individual s’obre un accés a grups nous amb dades i estratègies diferents i -potencialment i sempre en funció de com es cuidin les relacions interpersonals- ponts entre grups.
Els enllaços febles ens permeten connectar amb altres grups i individus amb qui no tenim una relació molt directe i trobar sinèrgies, però com aquest descontentament generalitzat (entre persones aparentment diferents) passa a esdevenir un aixecament popular o moviment social? com aquest s’acaba estenent a d’altres contextos?
Sembla gairebé impossible parlar de la revolta succeïda a Tunis sense endinsar-nos o pensar en tot aquell conjunt de significacions que giren al seu voltant, així com també els efectes que ha pogut generar. Mai -i encara menys actualment- tindria gaire sentit analitzar un fet de forma aïllada. Són constants les referències que s’utilitzen en un i altre moviment per tal de definir-se, especialment quan es tracta de mobilitzacions més aviat espontànies fruit d’un descontentament profund i generalitzat que no han tingut temps d’organitzar-se. Front aquesta situació on les referències són constants per tal d’entendre la identitat d’un mateix val la pena recuperar la teoria plantejada per Gabriel Tarde en el llibre “Les lois de l’imitation” publicat l’any 1890.
Tarde busca identificar el fenomen específicament relacional que es troba a les base de tota realitat social. La seva teoria es confronta amb la de Durkheim. Ell considerava que allò que unia els individus en el si d’un grup tenia la tendència a constituir una realitat independent dels individus, capaç d’imposar-se a ells mateixos. D’altra banda, per Tarde allò que unia els individus en el si d’un grup era un tipus original i únic de relació: la imitació. Entenent la imitació com un principi de cohesió i a l’hora d’expansió mitjançant la producció constant de similituds com a única garantia per a la seva perpetuació. Ell l’anomena teixit social i el defineix com una tendència natural que provoca en els homes la necessitat d’imitar-se els uns als altres. D’aquesta manera Tarde entén el grup social com un conjunt de persones que es troben en el procés d’imitar-se els uns als altres, sense fer-ho realment, però que s’assemblen i els seus trets comuns són copies antigues d’un mateix model.
Aquestes afirmacions generen bastants dubtes si ho traslladem a la realitat actual i especialment a la de les revoltes àrabs, on un país darrera de l’altre s’han anat mobilitzant. Aquests fets no s’haguessin produït sense l’existència d’altres referents del passat? La gent no s’hagués mobilitzat igualment tenint en compte la gravetat del context (si no s’haguessin aixecat a Tunísia, Egipte...)?
La seva teoria elimina el concepte de creació que tenim preconcebut, ja que aquesta sempre es produirà gràcies a referents passats. L’autor afirma que els creadors el que fan es generar un nou corrent d’imitació a partir d’un creuament d’idees, que corresponen a altres corrents i que generen una “nova” combinació. Es tracta de l’actualització d’una combinació determinada. I sembla que obeeix a una lògica aleatòria.
La imitació que Tarde planteja pot variar molt: deliberada/automàtica, positiva/negativa, atractiva/repulsiva i conscient/inconscient. Aquest procés d’imitació s’ha de considerar a nivell de repeticions molt petites que com més sovintegin, més possibilitats tindran d’esdevenir comportaments humans i socials. Tarde posa l’exemple d’un sonàmbul, com a figura paradigmàtica de l’home social. L’individu queda desposseït de la seva voluntat al integrar-se en un univers social. L’estat social no és res més que una forma de somni, on solament es produeixen idees suggerides i creences espontànies.
En aquest punt els mitjans i encara més actualment els mitjans socials (xarxes socials) augmenten la rapidesa d’aquests fluxos d’imitació. Això no vol dir que es produeixi un increment dels fluxos sinó que aquests es transmeten més ràpidament i per tant les imitacions es realitzen abans a més de tenir un abast més extensiu. I realment això és amb el que ens hem trobat. Les possibilitats que ens ofereixen les webs 2.0 així com d’altres formes de comunicació privada (missatges per mòbil) són, entre d’altres, la capacitat d’obtenir informació immediata, més personal i propera, de caràcter bidireccional i ad hoc als nostres interessos o del nostre cercle d’amistats. Fet que provoca que els fluxos d’imitació arribin més ràpidament i a les persones més propenses a incorporar-los en un hipotètic procés de selecció.
Òbviament en el passat, la comunicació personal i directa també transportava aquests fluxos però, potser, trigaven més a arribar (especialment si provenien de sectors o zones molt diferents a la nostra realitat). Ara la llunyania (en el sentit més ampli de la paraula) és cada cop més relativa gràcies a les tecnologies i si això ve de la mà de contextos similars encara s’escurça més i les possibilitats d’imitació es multipliquen.
El concepte plantejat per Tarde però no acaba d’explicar totalment el fenomen. Més recentment Watts introdueix el concepte de sincronicitat (2006: 31-36) en referència al que observa dels grills: milers de grills estridolant a l’uníson. Com ho fan? Com es posen d’acord els espectadors d’un teatre per acabar aplaudint alhora, fenomen absolutament gratuït però persistent? Quina és la tècnica individual dels atletes que els permet acabar les carreres de mitja distància administrant forces all llarg de la cursa? Quin efecte té en la formació del pelotón -situació sincrònica diferent al que farien els corredors separadament- i com aquesta estratègia possibilita igualtat d’oportunitats pels corredors? El interès de l’autor és d’ordre matemàtic, però el concepte socialment rellevant és com passa: és possible gràcies a la observació mútua dels participants o simplement per mimesi.
L’altre concepte que presenta de forma entusiasta és la teoria de graus de separació entre qualsevol ésser humà de la terra amb qualsevol altre, que és només de 6 persones. Ho il·lustra amb l’enviament de sobres entre desconeguts de continents diferents, l’estratègia per resoldre-ho s’assembla a com ho solucionaria una empresa de paqueteria o correus. La teoria té alguns problemes ja que hi ha relacions redundants entre amics comuns, però en tot cas el que es sociològicament rellevant és la qualitat d’aquestes relacions, lluny de ser igualitàries caldria observar-ne la qualitat asimètrica d’aquests contactes i el grau de sotmetiment a relacions de caciquisme (Costa, 1973:19-21) i patronatge.
Al caleidoscòpic Isaac Mao proposa el sharisme no només com a actitud general voluntària de “com més dones, més reps” sinó que va més enllà i ho planteja com a ideologia. És antitètic doncs a conceptualitzacions estatals restrictives en relació a la gestió del coneixement i dels drets d’autor, com la llei Sinde, fortament contestada en aquest país per a protegir exclusivament la obra com a propietat inviolable, quan és precisament el compartiment d’idees és el que les fa créixer, violant el dret a la difusió del coneixement.
D’altra banda, la llibertat de pensament (per al qual Internet és una font de tresors) és el que reivindica Mao (2008) per a la Xina, i qüestiona la rellevància de la llibertat d’expressió en si mateixa en el context xinès.
Més endavant en aquesta sèrie de posts veurem la riquesa de continguts enorme que suposa Internet i la seva interactivitat augmentada i corregida. La multilateralitat dels intercanvis d’informació és un fet que ens acosta una mica més a poder fer un paral·lelisme recurrent entre els mapes de la xarxa i del cervell humà. Ja es parlava d’aquesta semblança en els inicis d’Internet, ara la novetat assolida és la millora en la reciprocitat de la comunicació bidireccional i en un millor coneixement de les connexions cerebrals.
Mapa d’Internet. Font: http://www.opte.org/maps/tests/ (llicència Creative Commons)
Compareu-lo amb el mapa de les connexions cerebrals, conectoma: http://www.scholarpedia.org/wiki/images/thumb/6/67/Figure1_connectome.jpg/600px-Figure1_connectome.jpg i la definició. http://www.medmol.es/glosario/111/
En relació a aquest darrer aspecte no es pot evitar esmentar l’impacte de l’organització Wikileaks, que ha publicat i compartit gratuïtament gran quantitat de documents (500.000) de tota mena en relació a polítiques reals de governs i empreses, és a dir majoritàriament documents que discrepen de la versió oficial que ells mateixos emeten. El que ho posa en relació amb l’altre aspecte esmentat aquí és el volum. Tal quantitat d’informació no és ja un fil argumental que es ramifica fins l’infinit, sinó que té més aviat la qualitat d’una textura.
També ha recuperat informacions que sense ser secretes o classificades no han estat gaire difoses. En relació amb el paper de l’antropologia, torna a publicar un article d’USA Today en referència al treball dels antropòlegs acompanyant soldats o col·laborant en els serveis secrets en missions a l’Afganistan. També posa en coneixement la posició contrària de la AAA (Antropologist American Asociation) en l’ús del coneixement antropològic amb finalitats militars.
 Anunci de Wikileaks en una cabina telefònica. Amsterdam, Abril 2011. |
Finalment un canvi de paradigma es produeix també per l’esgotament que hi ha respecte les formes clàssiques de mobilització; vagues i manifestacions estan en el millor dels casos tolerades en tant que dret constitucional d’acció política, però fortament regulades sota peticions denegables o obligació de serveis mínims. Afegit a l’èxit de convocatòria irregular i fortament depenent de la fortalesa del sector o del sindicat, han esdevingut eines més aviat de desmobilització. I amb una mala premsa creixent entre la opinió pública que es veu afectada sense fer-se partícep.
L’estret marge d’acció política efectiva del ciutadà: votar els representants de cada àmbit administratiu cada 4 anys. Sense llistes obertes, sense cap responsabilitat dels escollits davant els seus electors, sense marge de maniobra, sense llibre de reclamacions, en el complex núvol de decisions político-econòmico-social i cultural i de les relacions de clientelisme tant a nivell local com mundial. El mecanisme possible de participació comunitària/ciutadana ha dut de forma regulada al parlament dues proposicions d’Iniciativa Legislativa Popular (sobre Organismes Genèticament Modificats isobre una nova llei electora amb llistes obertes) tot i l’ampli suport social exigit i obtingut que van ser rebutjades al no ser admeses a tramitació parlamentària.
Apareixen doncs altres formes d’expressar el malestar: la recollida de firmes es pot fer en molts casos mitjançant webs específiques. El canviar la imatge del perfil per un motiu concret, amb la mateixa implicació personal que posar-se un pin o un llacet al pit. Amb un nivell un xic més elevat d’implicació apareixen, a partir de les manifestacions contra la Guerra del Golf del 2002, les cassolades, practicables de del balcó de casa en un temps breu i que no destorba el quefer quotidià.
A Islàndia però han iniciat un procès de democràcia participativa mitjançant la redacció de la nova Constitució a través de la Xarxa. http://stjornlagarad.is/english/
I amb els habituals suports i difusors de la iniciativa:
Costa, J. (1973 [1901]) Oligarquía y Caciquismo. Colectivismo agrario y otras formas de gobierno. Ed. Alianza, Madrid.
Fortes, M. y Evans-Pritchard, E.E. (1979 [1940]), Sistemas políticos africanos, a Llobera, JR (Comp.) Antropología política, Anagrama, Barcelona, pp. 85-105.
Granovetter, M. (1983) The Strengh of Weak Ties: A Network Theory Revisited. A Sociological Theory, Vol. 1. Pp. 201-233. Permalink: http://www.jstor.org/stable/202051 (versió integra disponible a Google Academics)
Mao, I. (2008) Flipping the Switch. A Index on Censorship, Volume 37, Núm.: 2, pp. 97 – 103 http://www.informaworld.com/smpp/content~db=all~content=a793285898
Tarde, G. (1993) Les lois de l’imitation; présentation de Bruno Karst. Ed. Kimé. Paris
Watts, D. (2003) Seis grados de separación. La ciencia de las redes en la era del acceso. Ed. Paidós, Col. Transiciones. Barcelona.
[3] PRB (2011) Tendencias Poblacionales. Population Research Bureau. Wahsington. [Presentació PPT]
[4] Saving Democracy With Web 2.0 http://www.wired.com/software/webservices/commentary/circuitcourt/2006/10/72001 [Magazine dgital]
XARXES SOCIALS - Taula de continguts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada