Quasi profètic o simplement per què un cop més les formes de manifestació del poble presenten similituds inquietants, Manuel Castells va escriure al 1974…
”De repente, el rumor sordo y regular de la circulación urbana ha ido alternado las voces, gritos, ruidos de metal y cristales rotos. El tropel de automóviles se detiene; se forman concentraciones de peatones; la masa en movimiento aumenta, y trozos de tela y de cartón hablan de ellos. Y de su ciudad. Enfrente, las eternas cabezas con cascos; el orden de las porras; el paso acompasado e inmediatamente la carga, la violencia, el rechazo. A veces los gases; tal vez, el sordo estallido de un arma de fuego, la sangre. Pero siempre, bajo esas diversas formas, el choque. Entre los que hablan de ellos y los que hablan de quienes dan las órdenes. Entre quienes desean cambiar de vida y quienes desean restablecer ese sordo rumor de una circulación regular al ritmo cotidiano de las cosas que transcurren sin transcurrir.”
Foto: “La reproducció de la violència tot i el pas del temps”
Els fets transcorreguts el 27 de maig a Barcelona i els posteriors successos a València, Sevilla o Salamanca deixen en evidència la necessitat de l’autoritat de fer ús de la violència física davant la lluita noviolenta, aquella que els moviments dels indignats utilitzen per a combatre la violència estructural que el sistema capitalista comporta.
Un bon resum sobre els esdeveniments el 27M i com es van seguir des de les diferents ciutats és el que en fa la pàgina web de Periodismo Humano:
També podeu trobar el vídeo del resum dels fets sobre el 27M realitzat per Okupem les Ones ressenyat al blog del Manuel Delgado. Aquest vídeo es va passar com a part de la sessió de la Reina d’Àfrica del 2-06-2011:
Dins del mateix blog de Manuel Delgado, també sobre les càrregues policials : “La veritat del grup està en el policia brutal que golpeja”:
I sobre els recents fets de Madrid i València:
Càrrega policial a Madrid:
Càrrega policial a València:
La violència amb que la policia ha estat actuant davant de les diferents concentracions no deixa indiferent a ningú. Davant d’una lluita noviolenta per part dels indignats s’ha aconseguit una resposta popular que deslegitima aquests actes de brutalitat policial. No es tracta de “deixar-se pegar” com alguns diuen sinó de resistir i no caure en el joc de la violència. Al llibre “Noviolencia y transformación social” de Ortega i Pozo, del que se’n pot trobar un ampli resum a l’apartat corresponent, ens parla dels mètodes de la noviolència i de la seva eficàcia en les lluites que busquen una perdurabilitat en els canvis que reclamen, i sobretot en la presa de consciència col·lectiva. Presentem a continuació diferents exemples d’accions noviolentes:
Foto presa el 27M. “El flautista d’Hamelin”. Resistència pacífica davant la policia.
Foto de AcampadaSol. La creativitat és un dels recursos de la noviolència. Pancarta burlesca per cridar a la resistència pacífica. “Si viene la policía, sacad las uvas y disimulad”
Actes noviolents a Alacant:
Acte noviolent a Plaça Catalunya després de les càrregues policials : Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=jr4_olxcNSc
Actes noviolents a Grècia (2010): Enllaç:http://www.spanishrevolution.es/sprev/index.php/Articulos-Noticias/grecia-toma-la-television-publica.html
Noviolencia positiva, quan els policies també son ciutadans, crida a la consciència de les autoritats:
Generació de “quietistes”? S’aconsegueix més amb la violència física o amb la noviolència? És aquesta una acomodació dels nous moviments socials en les seves lluites?
“The culture of resistance”:
“War on Kleptocracy” (Violència o no violència?)
Desobediència civil com a arma. Els indignats es mantenen ferms en les seves intencions d’acampar tot i la il·legalitat de poder dormir al carrer i de “manifestar-se” en jornada de reflexió:
Violència estructural o violència d’Estat i les seves conseqüències:
Al 2010 un home de l’Hospitalet es va penjar en mig del carrer desesperat per què no podia pagar la hipoteca de casa seva, els mitjans li van donar poca cobertura mediàtica i l’opinió pública ho va oblidar.
Uns mesos després, un noi de 26 anys tunisià Mohammed Bouazizi, va immolar-se en un també acte desesperat, cremant-se davant d’un edifici públic denunciant així el sistema que l’estava oprimint i condemnant en vida a ell i a la seva família. Va morir a causa de les cremades que va patir, se’l considera el “pare o heroi de la revolució” pel simbolisme del seu acte cremant-se a lo bonzo. Quina diferència hi ha entre un i l’altre ?
Article : “Revoluciones árabes: Mohamed Bouazizi sigue ardiendo.”
La seva mort no va ser l’únic acte de desesperació :”Un egipcio y un mauritano se queman a lo bonzo”:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada