KERROU, M. (2001). “La muerte en femenino. Género y muerte en la sociedad tunecina” a ROQUE, M. A. (ed.) Nueva antropología de las sociedades mediterráneas: Viejas culturas, nuevas visiones. VIII (125-148). Barcelona: Icària.
En la vida quotidiana, la dona tunisiana acostuma a somatitzar el dolor, però en el ritual de la mort generalment no era així. Aquest esdevenia una oportunitat per a la dona per manifestar verbalment i violentament el seu dolor. En els darrers temps però, aquestes pràctiques simbòliques que permetien una major participació de la dona a la vida social, han estat desautoritzades tant per la religió musulmana com per la mateixa població que ha anat assimilant la cultura i valors de l'”occident modernitzat”. No obstant, en les zones rurals les dones segueixen aferrant-se a les tradicions de la cultura tunisiana, i participant en la reproducció de la memòria social de la mort.
La cerimònia fúnebre permetia a la dona desenvolupar el monopoli del poder, és a dir que el ritual esdevenia l'únic espai social en el qual li era permès manifestar el seu estat de dolor. Però el poder nacional volgué acabar amb aquesta pràctica tradicional d'apropiació de l'espai públic per part del sector femení de la població. Contràriament a les manifestacions de les dones, l'absència de discurs és el que actualment otorga poder als homes (la lògica del silenci), de manera que la política pertany a l'home, així com l'espai públic.
Kerrou confirma que, malauradament, la dona tunisiana ha perdut el poder simbòlic que obtenia del domini dels ritus de pas en la societat tradicional, fet que s'accentua encara més en contextos urbans.
Zeyneb Farhat. Estatut de la dona tunisiana: conciencia de ciudadana i responsabilitat de l’Estat. Afkar/ Ideas 7 ( 01/09/ 2005)
http://www.afkar-ideas.com/article/?id=2628
L'article explica alguns dels principals aspectes de l'estatut personal de la dona tunisiana, el qual es basa sobre una exce·lent plataforma jurídica que serveix de referent modern pels defensors dels drets de la dona. Avui en dia, aquesta reivindica els seus drets i igualtats com a ciutadana i té una posició rellevant en la lluita cap a una democràcia efectiva.
LABIDI, K. (2006) Du protectorat français à la dictature sans fard. La longue descente aux enfers de la Tunisie. Le monde diplomatique [en línia] Març 2006 [consulta: 10 de maig de 2011] Disponible a:
Com indica el títol, l’article és un breu repàs de la davallada als inferns que la Tunisia postcolonial ha viscut des de la independència fins l’any 2006. Començant pels propòsits socialistes del carismàtic Bourguiba, Labidi ens guia, com Virgili a la Divina Comèdia , cap a la progressiva liberalització de l’economia, la repressió de la UGTT i els partits islamistes, el conflicte polític i social que va precedir el cop d’estat de Ben Ali, les promeses incomplertes d’aquest, l’eliminació de l’oposició, la creixent desafecció política de la població, els pucherazos de Ben Ali a les eleccions i al parlament, la fallida del sistema econòmic i, finalment, la situació paradoxal del sistema educatiu, la joia de la corona que lluïa el president; mentre la popularitat de l’honorable creixia gràcies al descens de l’analfabetització, les files de l’atur s’omplien de joves graduats, la costa era plena de joves que volien creuar el Mediterrani i un altre sector omplia les presons per haver-se atrevit a demanar la llibertat d’expressió.
Malgrat aquesta situació, els partits islamistes i socialistes, des de la il·legalitat, pensaven noves propostes polítiques, a la zona de Gafsa s’estava gestant un moviment de revolta important, i la xarxa s’oferia com un dels nous mitjans de mobilització. Tot plegat, una Santa Bàrbara que encara trigaria cinc anys a esclatar.
RÉJIBA, N. (2006) Une école à la dérive. Le monde diplomatique [en línia] Març 2006 [consulta: 26 maig] Disponible a:
L’escola ha estat sempre una institució determinant en la conformació dels ciutadans i la seva consciència com a tals. En aquest article, Réjiba, que va veure estroncada la seva carrera sota el règim de Ben Ali per haver criticat la degradació i politització dels espais escolars, ens exposa una crítica panoràmica de l’evolució del sistema educatiu des dels dies de Bourguiba (que semblaven començar amb molt bones intencions) fins als de Ben Ali. Sí que Tunísia té unes taxes d’escolarització altíssimes, diu, però cal fixar-nos en la qualitat de l’ensenyament i els resultats que provoca: joves ostentosos sense valors, que no tenen cap problema en reproduir el clientelisme d’estat (1).
Malgrat el pessimisme de l’autora, els joves que han encapçalat la revolta tunisiana semblen estar ben lluny del prototip que ella assenyala.
(1)Pot estar bé contrastar aquesta opinió amb la de Béatrice Hibou, que en el seu article Tunisie: le côut d’un “miracle” (2009) proposa una explicació diferent a la participació generalitzada i consensuada d’aquest clientelisme estatal i regional.
Gantin, K. i Seddik, O. (2008) Un bastion ouvrier dans le bassin de Gafsa. Révolte du «peuple des mines» en Tunisie. Le monde diplomatique[en línia] Juliol 2008 [consulta: 20 de maig 2011] Disponible a:
Escrit durant la revolta de Gafsa del 2008, l’article ens descriu acuradament la situació de la conca minera i els seus habitants: una explotació del subsòl que amb prou feines va canviar des de l’època colonial, caracteritzada per l’expopiació de terres, l’explotació intensiva, la producció altament contaminant, les relacions clientelistes que monopolitzaven el mercat de treball i la precarietat dels seus treballadors. Per altra banda, l’article proporciona una visió general de la organització dels pobles mobilitzats en termes de defensa, discussions populars i alimentació, ja que durant els sis mesos que va durar el moviment els pobles van viure d’una manera molt autònoma. S’exposa, també, la poca cobertura que els mitjans de comunicació nacionals (tant els permesos com els independents) van donar als esdeveniments, causa, segons ells, del poc ressò i final eficàcia del moviment.
CHOUIKA, L. i GEISSER, V. (2010) Retour sur la révolte du bassin minier. Les cinq leçons politiques d’un conflit social inédit. L’anné du Maghreb VI [En línia]. Consultat el 15 de març de 2011. URL: http://annemaghreb.revues.org/923
L’article és un avançament del text que els autors publicaran el 2013. Tot i que ja no es pot consultar en aquesta URL, es troba disponible a: http://www.cetri.be/spip.php?article2067
Abans de l’impuls definitiu de les revoltes multitudinàries que van derrocar el règim de Ben Ali, arreu del país hi havia protestes, manifestacions, vagues de fam i aixecaments d’obrers, dones, estudiants i treballadors a l’atur. En aquest article, els autors se centren en la revolta del 2008 dels miners de Gafsa (una de les “zones d’ombra”, com anomenava el règim), realitzada per persones comunes, senzilles i cansades - al marge dels sindicats i l’oposició, que no en feren gaire cas, i fins i tot alguns qualificaren els fets de “revolta tribal”.
Dels esdeveniments de Gafsa, Chouikha i Geisser proposen extreure’n cinc lliçons, cinc elements socio-polítics característics d’aquest aixecament decisiu que, com intuïen els autors, també han estat presents en l’aixecament multitudinari del poble tunisià aquest febrer.
Larbi Chouikha és professor de l’Institut de Presse et Sciencies de l’information de la Universitat de Manouba (Tunísia) i militant de la Lliga Tunisiana pels Drets Humans (LTDH). Vincent Geisser és investigador de l’Institut de Recherches et d’Études sur le Monde Arabe et Musulman (IREMAM) i el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS).
GOBE, E. (2011) The Gafsa Mining Basin between riots and a social movement: meaning and significance of a protest movement in Ben Ali’s Tunisia. [En línia] http://halshs.archives-ouvertes.fr/halshs-00557826_v1/ [consulta: 31 de maig de 2011]
En aquest article, l’investigador del CRNS i l’IREMAM ens exposa detalladament el moviment de protesta més important ocorregut a Tunísia des de la “revolta del pa” de 1984.
L’any 2008 es van iniciar a la conca minera de Gafsa, al sud del país, diverses protestes i manifestacions protagonitzades per treballadors i graduats aturats, estudiants de secundària i famílies de miners que havien patit algun accident laboral; demanaven feina, llibertat i dignitat. El que des del règim de Ben Ali es va qualificar d’aldarulls, va ser, segons l’autor, un veritable moviment social que, malauradament va ser executat amb sis mesos de vida degut a la forta repressió estatal. El moviment, iniciat sobretot per graduats sense feina i líders sindicals locals, es va caracteritzar per la varietat de les seves accions (manifestacions, vagues de fam, talls de carreteres, assentades i, fins i tot, acampades en llocs significatius de la ciutat), l’espontaneïtat i la falta d’un líder clar. A part de la repressió policial, un dels altres motius per a la fi de les mobilitzacions va ser el nul suport de la resta de població del país; població que, un parell d’anys més tard, imitaria i reempendria unes protestes que acabarien amb la dictadura de Ben Ali.
El moviment de Gafsa, doncs, va ser una mostra – o una premonició – de la capacitat de mobilització i expressió de segments significatius de la població, i una mostra clara, també, dels límits del “miracle tunisià”.
És molt interessant la bibliografia que proposa l’autor al final de l’article.
En aquest article, l’investigador del CRNS i l’IREMAM ens exposa detalladament el moviment de protesta més important ocorregut a Tunísia des de la “revolta del pa” de 1984.
L’any 2008 es van iniciar a la conca minera de Gafsa, al sud del país, diverses protestes i manifestacions protagonitzades per treballadors i graduats aturats, estudiants de secundària i famílies de miners que havien patit algun accident laboral; demanaven feina, llibertat i dignitat. El que des del règim de Ben Ali es va qualificar d’aldarulls, va ser, segons l’autor, un veritable moviment social que, malauradament va ser executat amb sis mesos de vida degut a la forta repressió estatal. El moviment, iniciat sobretot per graduats sense feina i líders sindicals locals, es va caracteritzar per la varietat de les seves accions (manifestacions, vagues de fam, talls de carreteres, assentades i, fins i tot, acampades en llocs significatius de la ciutat), l’espontaneïtat i la falta d’un líder clar. A part de la repressió policial, un dels altres motius per a la fi de les mobilitzacions va ser el nul suport de la resta de població del país; població que, un parell d’anys més tard, imitaria i reempendria unes protestes que acabarien amb la dictadura de Ben Ali.
El moviment de Gafsa, doncs, va ser una mostra – o una premonició – de la capacitat de mobilització i expressió de segments significatius de la població, i una mostra clara, també, dels límits del “miracle tunisià”.
És molt interessant la bibliografia que proposa l’autor al final de l’article.
HAL-SHS :: [halshs-00557826, version 1] The Gafsa Mining Basin between Riots and a Social Movement:.
HIBOU, B. (2011) Tunisie. Économie politique et morale d’un mouvement social. Politique Africaine [en línia] Març 2011, núm. 121 [consulta 16 maig 2011] Disponible a:
En aquest article, Hibou ens proposa un apropament des de l’economia política i moral a la revolta i el moviment social posteriors a la immolació de Bouazizi. Per començar, l’autora ens acosta a la dominació patida pel poble tunisià (recordem que tota dominació requereix la complicitat del dominat) mitjançant una violència latent pertanyent a la política de terror de l’estat, i els diversos mecanismes d’inclusió que desenvolupava el règim, un clientelisme que es percebia com a legítim per a gran part de la població; per aquest motiu afirma que el silencia tunisià pot tenir una lectura ambivalent.
Per altra banda, l’autora postula que la situació econòmica no és la causa principal de la revolta, i per mostrar-ho posa l’èmfasi en els sentiments que es podien copsar a les diferents expressions de la revolta, derivats de les diferents concepcions de justícia, dignitat, legitimitat, ordre polític i pràctiques ètiques que semblaven tenir les elits governants i la població; s’havien trencat les regles d’un pacte. Per acabar, Hibou discuteix dos qüestions fonamentals que el poble tunisià haurà d’afrontar en un primer moment per recomposar el seu camp polític i reorganitzar la seva vida social: el lloc que haurà d’ocupar l’RCD i la corrupció, no només la dels “clans” del govern, sinó també a nivell local i quotidà.
L’article forma part del dossier La Tunisie en révolution? del qual formen part uns articles d’Amin Allal i Hamza Meddeb que no es poden consultar actualment electrònicament, però que aporten una visió de la situació en la línia que estem seguint.
Zohra Abis. Tunisie. Voyage au Coeur du “monstre” islamiste ( maig 2011)
http://www.kapitalis.com/fokus/62-national/4161-tunisie-voyage-au-cur-du-lmonstrer-islamiste.html
L'article, escrit per la periodista tunisiana Zohra Abis a Kapitalis, explica alguns dels objectius i característiques del moviment Ennahda o Hezb Ennahda (partit polític islamista tunisià). Recull també, diverses opinions de membres del partit que defensen que " Tunísia demana un govern parlamentari que possi en marxa la insfraestructura necessària per l'adequat desenvolupament de les regions i la ressolució de l'atur" o que " El dictador ja no hi és, però el seu sistema encara esta present. Ens calen quatre o cinc anys per abandonar totalment aquesta herència i construir un país sobre unes bases democràtiques".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada