FERCHIOU, S. (dir.) (1992) Hasab wa nasab. Parenté, alliance et patrimoine en Tunisie. Paris: Editions du Centre National de la Recherche Scientifique. Pròleg de Françoise Héritier. 348 pàgines.
L’obra, fruit d’un equip d’investigació pluridisciplinar i franco-tunisià, neix de la trobada d’un gran fons d’arxius al Governació de Tunis, 5000 expedients, pertinents a la Comissió Nacional de Liquidació dels habous. Els habous són una pràctica jurídica que permet als propietaris (sempre de famílies empoderades) reservar la integritat del seu patrimoni destinant-lo a obres pietoses, gest simbòlic de mostra l’empoderament social. L’institució dels habous s’acabà el 1957 amb l’inici de la independència i la creació de la comissió nacional de la liquidació d’habous.
El seu estudi, realitzat des d’una perspectiva estructural, mostra una correlació entre els sistemes de parentiu i aliança (matrimoni àrab en medi urbà), i els sistemes de transmissió patrimonial dels ‘aylat, les famílies més ben situades (política, religiosa o econòmicament) de la capital durant el període precolonial i colonial; l’occidentalització va suposar el sorgiment d’un sector burgès i la pèrdua progressiva de poder i prestigi dels aylat.
Hasab wa nasab és una bona eina per conèixer i pensar temes de circulació de béns patrimonials, mobilitat social, diferències de gènere en l’àmbit jurídic, les característiques socioeconòmiques de les famílies benestants i la importància de les seves estratègies matrimonials a la Tunísia precolonial i colonial, i, per què no?, en l’ascens de l’anomenat “clan Trabelsi”, la família de l’esposa del president
BEAU, Nicolas TUQUOI, Jean- Pierre.
Notre ami Ben Ali: l’envers du “miracle tunisien”/ préf. Pilles Perrault/ post. Inédite des auteurs- Paris: La Découverte , 2002 ( La Découverte Poche
Habib Bourguiba, fundador de la Tunísia moderna i president d’aquest país durant trenta anys, fou substituït el 7 de novembre del 1987 a causa del cop d’Estat dut a terme per Zine el- Abidine Ben Ali, aleshores ministre de l’Interior de Bourguiba.
En aquest contexte, la destitució de l’antic president semblava representar una mena d’alliberació pel poble, ja que el llarg temps de regnat havia causat moltes frustracions i false esperances. L’oportunitat perquè el nou successor fomentés la democràcia i cregués en un possible canvi era única. Malauradament, el règim de Ben Ali va transformar “ la pacífica Tunísia en una inmensa caserna”. Tot i que la metàfora del país com un “ pol d’estabilitat dins el Magreb” havia estat present durant molt de temps ( hi trobàvem prosperitat econòmica, una posició de la dona incomparable a qualsevol altre país àrab, un elevat desenvolupament del turisme i una reputació positiva arreu del món) la realitat amagada del règim tunisià conté aspectes força diferents als anteriors, els quals són descrits escrupulosament per Nicolas Beau i Jean Pierre Tuquoi, periodistes i autors d’aquesta història.
La part oculta de l’anomenat “miracle tunisià” explica fets com la repressió policial cap als islamistes, el desenvolupament d’un discurs anti-integrista recurrent, l’exagerat culte cap al president ( un 40% de les noticies televisives dedicades als actes i gestes d’aquest), l’omnipresència policial, la institucionalització de tortures, la restricció de la llibertat pública , la riquessa i corrupció del poder o la complicitat internacional cap al règim, en la qual França hi juga un paper destacat.
A través d’una excel·lent descripció de fet inèdits i una compilació de testimonis de l’oposició, els autors relaten la sorprenent carrera de Ben Ali, les característiques del seu sistema repressiu i la tolerància dels dirigent polítics cap a una dictadura que fomenten i subvencionen. La petjada sagnant del règim tunisiìa constitueix el fil conductor d’aquesta història.
GARON, L. (2004) Alianzas perligrosas. Sociedad civil y totalitarismo en el Magreb. Barcelona: Edicions Bellaterra. Biblioteca del Islam Contemporáneo, núm. 22. 279 pàgines. ISBN: 84-7290-244-7
Disponible a la bilbioteca de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.
Aquesta obra, adreçada a un lector no necessàriament especialitzat en ciències polítiques ni en el món àrab, ens ofereix un anàlisi de la situació política a Tunísia, Marroc i Argèlia, posant l’èmfasi en la relació entre la societat civil i l’estat. És destacable l’abundant i detallada informació de la realitat tunisiana, tan ignorada o deformada pels mitjans internacionals, que l’autora obté d’entrevistes sobre el terreny, relats de testimonis, informes d’organitzacions internacionals i arxius privats. Garon, professora de Comunicació Política a la Universitat de Laval (Canadà), utilitza el concepte “aliances perilloses” - aquelles establertes entre els agents socials i un estat totalitari en procés de “transició” -, per explicar separadament les circumstàncies polítiques dels tres països. Referent a Tunísia, l’autora ens exposa una visió completa de la maquinària de repressió i control estatal de l’aparent règim harmoniós de Ben Ali; que funciona impedint el desenvolupament de les institucions civils i l’independència del poder legislatiu mitjançant el control de la premsa nacional i internacional, i l’aniquilació material i simbòlica de la dissidència, quatre factors indispensables per a la creació d’una consciència pública sòlida.
L’obra és una magnífica eina per conèixer breument les principals organitzacions i vincles socials existents a Tunísia, tan danyats pel foc del “drac” de Ben Ali, que després dels fets d’aquest passat febrer protagonitzen la construcció política i social del país.
CHRISTOPHER, A. (2010) Tunisia: Stability and reform in the modern Maghreb. Oxon: Routledge. The Contemporary Middle East. 142 pàgines. ISBN: 0-415-27421-4
Disponible a la Biblioteca de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed)
L’autor de l’obra, Christopher Alexander, és director del Davidson College McGee del Dean Rusk International Studies Program, professor associat de ciències polítiques i col·laborador del blog mideast.foreignpolicy.com
Aquest llibre ens ofereix un breu però concís anàlisi del procés polític i econòmic que la Tunisia post colonial ha seguit fins als nostres dies. Escrit de forma clara i entenedora, la seva lectura no requereix ser un especialista en la política del món àrab, encara que la coneixença del procés de descolonització del nord Àfrica es dóna per suposada.
Al llarg de cinc capítols, Alexander ens introdueix en la independència i la creació de l’estat de Tunisia l’any 1956, el trencament de l’antic règim i l’esperit modernitzador de les elits intel·lectuals; l’autoritarisme, l’estabilitat i el pragmatisme que han caracteritzat els dos règims del país; i les reformes i el desenvolupament de l’economia al llarg d’aquests cinquanta anys, molt relacionada amb la situació geopolítica del país i la seva falta de recursos útils per a les negociacions en política exterior, sobretot amb França i els Estats Units.
A part de l’innegable valor de proporcionar una visió general de la política del país, el llibre ens aporta una comparació molt interessant dels dos dictadors tunisians, i els seus respectius contextos socio-polítics: Bourguiba, assimilable al líder carismàtic de Weber, independent, visionari i salvador, i Ben Ali, general de caire tecnòcrata que va revitalitzar l’estructura del règim anterior segons els criteris estètics de la nova era.
La descripció de les relacions de Tunisia amb la resta de països del Magrib i l’Orient Mitjà és una altra de les aportacions destacades, ja que ens presenta un país amb importància diplomàtica a la regió, un país mediador, amb autoritat i escoltat, fet que ens pot fer pensar en la ràpida extensió de les revoltes iniciades en aquest país, la influència de les quals resulta encara incommensurable.
L’últim capítol del llibre, anomenat Stability, reform, and Tunisia’s future, se centra en el possible i imminent canvi polític al país, degut, sobretot a la pressió econòmica dels ciutadans, i la progressiva pèrdua de control i fama del govern. Comenta el desencantament dels ciutadans amb els partits de l’oposició - excepte Ennahda (partit islamista) - i la incertesa sobre una alternativa política real. Pocs mesos després de la publicació del llibre, Mohammed Bouazizi s’immolava a Sidi Bou Said
FIERRO, J. D. , ALLENDE, A. (2011). Túnez, la Revolución. Sediciones , 28. Hondarribia: Hiru. 224 pàgines.
José Daniel Fierro ens relata les cròniques dels successos des dels assalts a mans de la policia de mitjans de gener de 2011, una vegada el president Ben Ali ha abandonat el país, fins a reflexions sobre els valors. A continuació, Alma Allende, firma utilitzada per Santiago Alba Rico (filòsof i escriptor espanyol, resident a Tunísia), ens ofereix unes cròniques excepcionals, viscudes en primera persona i amb un gran toc crític, en les quals s'aprecia la seqüència d'esdeveniments viscuts des de l'inici de les mobilitzacions del poble tunisià, que es desencadenen a partir de la immolació del jove en protesta de la seva precarietat i que, a partir de mitjans de gener, ja s'han estès per tot el país.
Durant aquests dies d'aixecament popular i repressió militar, Alma Allende contacta amb diferents informants, des de la capital de Tunísia fins a pobles del sud, tot recollint diferents veus del poble sobre el que succeeix al país. El poble de Tunísia havia liderat ja unes revoltes a la zona minera del sud est de la república, durant el 2008, que tot i ser omeses pels mitjans de comunicació occidentals, serviren de precedent a les actuals revoltes, ja que la situació de precarietat ha arribat a tots els racons del país. Segons el periodista, Tunísia està lluitant per deixar de ser un paisatge i i tornar-se un territori, perquè “lo que distingue un paisaje de un territorio es que mientras que el paisaje es objeto de contemplación, el territorio es objeto de disputa”, i això és el que està passant. No obstant, per l'autor, encara queda un altre pas: passar de territori a societat lliure o terra rasa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada