SÍRIA - Els agents de la revolució

“El llaç entre els moviments en el món àrab”, diu Jaled Jalifa en una entrevista a Le Nouvel Observateur “és evident. Els nostres règims tenen en comú el despotisme i la corrupció. Les reivindicacions populars són també les mateixes: la llibertat i la dignitat”

En aquest apartat es pretén dibuixar un esquema que pugui fer comprensible la situació que s'està vivint a Síria i sobretot explicar els principals actors que participen en ella. No hem d'oblidar que és molt important tenir en compte que la informació que ens arriba és molt minúscula i que per conèixer realment el que està passant hauríem d'estar allà, ser protagonistes de la mateixa situació. Aquest tema es tracta en un altre apartat, per això no entrarem a detallar.

Però abans de tot, és important qüestionar-nos: és realment una revolució el que està passant? S'entén per revolució al canvi o transformació radical i profund del passat immediat. A més, aquests canvis es perceben com súbdits i violents, com una ruptura de l'ordre establert o una discontinuïtat que afecti a les estructures. D'aquesta manera, quan nosaltres ens qüestionem sobre la situació que trobem a Síria, podem dir que als inicis existia un conjunt de protestes, de manifestacions minoritàries vers les preses de decisions del govern; una expressió del descontent dels habitants que buscaven unes reformes, uns canvis de directrius, en contra de la forta repressió i la corrupció que protagonitza el govern. Però, per tant, no demanaven uns canvis revolucionaris (com podria ser la caiguda del règim en si) sinó que defensaven una transformació que estigués dirigida per l'obtenció de més llibertat del poble siri. I degut a aquesta manca de caràcter transcendental, podríem parlar d'una revolta, entesa com un moviment social espontani, de caràcter violent i oposat a alguna figura de poder. El caràcter espontani d'aquesta situació s'hauria de matissar ja que és evident que tot això té una causa i uns models que ja s'han explicat.

Tots sabem que aquesta situació inicial ha anat evolucionant. Durant els últims dies el govern ha pres un paper més firme del que tenia amb anterioritat i cada dia augmenta més el nombre de difunts, que nosaltres no som capaços d'estimar perquè desconeixem les dades reals malgrat es puguin acudir a informes d'organitzacions oficials. Amb el pas del temps  augmenta el caos, el terror, la incertesa entre els carrers de les ciutats on s'han anat concentrant les protestes. No podem establir el futur del país malgrat el règim hagi augmentat l'ús de la força i el poder que té dins del país i hagi començat a utilitzat noves tècniques i mecanismes per tal de reprimir les protestes, les demandes del poble siri. El discurs que s'havia usat a principis ha obert camí al temps d'una acció més violenta i repressiva.

Una vegada hem fet aquest petit apunt, podem procedir a explicar els altres aspectes que tenim en ment, que considerem que són pertinents a l'hora d'intentar entendre allò que està passant, ja que és una tasca primordial identificar els actors, o els agents socials que participen en una situació com aquesta, i poder comprendre els programes que proposen per la continuïtat del règim o implantar uns nous sistemes. En aquest sentit, el nostre principal objectiu és explicar: l'entorn de la figura del president i, sobretot, les bases de la ideologia que defensa aquest i els seus seguidors; el paper de la massa popular i les seves demandes; i, per últim, altres personatges que són opositors del president.

1. Qui és Bashar al-Assad i com és el seu entorn?

Bashar al-Assad és el tercer fill de l'ex-president de la República Hafez al-Assad. En els seus inicis la carrera professional de Bashar al-Assad no estava orientada cap al lideratge polític ni a la milícia, segons es desprèn de la formació que li va proporcionar el seu pare, encara que això no significa que estigués deslligat de la política. Va estudiar a l'Escola Franc-Àrab al-Huriya (La Llibertat) de Damasc i després va començar la carrera de Medicina a la Universitat de Damasc, especialitzant-se en Oftalmologia.

¿Què succeeix perquè es doni un canvi en la seva vida? El destí de l'actual president està marcat per la mort seu germà Basil, successor del règim, a l'any 1994. Després d'aquesta situació, es van posar en el primer pla les possibilitats de Rifaat al-Assad, tiet del president, però això no va succeir perquè des de 1988 havia estat “marginat”, apartat pel seu germà degut a les seves maniobres conspiradores que tenien com a objectiu donar un cop d'estat. Així que, Hafez al-Assad va escollir a Bashar com el seu successor, qui va haver de començar una accelerada instrucció militar i política del partit baas. Necessitava adquirir el poder i autoritat sobre els nombrosos cossos militars, policials i de seguretat, els responsables dels quals no haguessin acceptat a un civil com superior seu i líder del país. Al 1996 va començar a exercir el control amb un equip restringit d'oficials alauís (considerats com sectaris xiïtes que són el nucli del poder baas des de 1963 i més des del cop d'Estat d'Hafez Al-Assad (1970) però també sunnites, dels serveis de seguretat policials i paramilitars.)

D'aquesta manera es va convertir en l'hereu d'un règim dictatorial, fundat en el monopoli polític del Baas i les seves formacions i en l'omnipresència de la policia i els serveis secrets, que com tots sabem sempre han tingut una gran importància en aquests tipus de sistemes. Com explica Jason Brownlee en el seu article sobre la successió hereditària en les autocràcies modernes, el mètode convencional per a la preservació de les monarquies, també ha utilitzat per a perpetuar dictadures estil republicà. És un intent de demostrar que la idea sobre que la successió hereditària atrau al governant i a les elits cautelosos d'una lluita pel poder. En absència d'una experiència prèvia de selecció d'un governant a través d'un partit, les elits del règim accepten hereus filials. Però cal matissar que Bashar es va recolzar en el poble ja que va sorgir elegit per majoria absoluta. Amb Bashar en la presidència es tenia la seguretat que el Govern de Mustafà Miro, que era el primer ministre, anava a tenir el control sobre la reconversió d'un sistema econòmica rígid i ineficient amb criteris de racionalitat de mercat, com la millora de la productivitat del sector públic, el desenvolupament del sector privat amb incentius crediticis, la vigorització de les exportacions i l'atracció d'inversions estrangeres.

D'ell s'esperava una despersonificació del poder, un relaxament de la vigilància i la coerció intensives de l'Estat sobre la societat. Però és evident que amb l'ajuda d'altres membres que formen part d'aquest sistema de govern, el president ha dut endavant el projecte d'un estat amb estructures rígides. Per entendre això només cal recordar la situació sobre l'estat d'emergència que persistia fins aquest any des de 1963.

D'altra banda, pel que fa a les persones que envolten al president en l'espai més “íntim”, considerem que és important destacar el fet que la família al-Assad controla tot el poder a Síria ja que a part dels llocs del govern que els pertoca, els llocs més importants en el règim són ocupats per membres de la família. Per exemple, tenim el cas de Adnan Makhlouf -cosí de la mare del president- qui és el cap de Guàrdia Republicana. O el cas dels cosins segons del president, Adnan Al-Assad i Muhammad Al-Assad, que són caps de milícies. També destaca el paper de Asef Shawkat, cunyat del president, que ocupa el càrrec de cap dels serveis d'espionatge, subcap de l'exèrcit d'on a la pràctica és el cap, i el número 2 del règim, quedant per davant dels dos germans més petits del president. A més, l'empresari més ric de Síria és Rami Makhlouf, cosí de Bashar al-Assad.

Però si hi ha una figura de la qual no ens podem oblidar és la del seu pare Hafez al-Assad (1930-2000). D'ell podem dir que procedia d'una família camperola tradicional i pertanyia a la minoria religiosa alauí. El 1946, any de la retirada dels francesos i de l'accés de Síria a la plena independència, Assad va unir-se al Partit del Renaixement Àrab Socialista (Baas), guia de la unitat àrab, fundat al 1934 per Michel Aflak i Salah ad-Din Bitar. Per tal d'aconseguir una mínima rellevància social es va decidir per la carrera d'armes.

Entre 1958 i 1961, trienni d'existència de la República Àrab Unida entre Egipte liderat per Nasser i Síria, Hafez al-Assad va constatar l'autoritarisme i l'hegemonia egipcis en una missió com oficial d'enllaç. Assad va organitzar secretament un nucli conspiratori juntament amb altres quatre oficials alauís conegut com Comitè Militar Baas. Quan el 1961 un govern de civils de dretes va arribar al poder a Damasc i va separar Síria de la RAU, Nasser va ordenar que l'arrestessin sota l'acusació d'haver pres part en el cop que va conduir la traïció síria. Després de sortir de la presó, les autoritats síries, el van relegar del seu càrrec.

El cop revolucionari militar del 8 de març de 1963 va marcar la presa de poder pel Baas, que es va desfer dels nasseristes amb els quals s'havia aliat i va constituir una junta militar. Quan va succeir el desastre militar de 1967 davant de l'Exèrcit israelita, que va arravatar a Síria els Alts del Golán, va sorgir un nou motiu d'enfrentament amb el general Salah al-Jadid. Al 1969 la facció d'Assad funcionava com un vertader contrapoder. Quan va assumir el poder total, va ser protagonista de l'anomenat moviment corrector, que va suposar la onzè cop d'Estat des de la independència al 1946.

Una dada important i curiosa per aquells que desconeixem la situació de Síria, és que el 1971 Assad es va convertir en cap d'Estat en funcions, i la candidatura presidencial d'Assad es va sotmetre a un plebiscit i va quedar oficialitzada amb un 99,2% dels vots favorables. El marc de legitimació institucional es va basar en un Front Nacional Progressista (1972), integrat pel baas com partit dominant i altres formacions menors: el Partit Comunista, la Unió Socialista Àrab, el Moviment de Unitat Socialista. Aquest estret quadre es manté encara vigent (totes les altres forces polítiques són il·legals). Al 1973, va fer aprovar en referèndum una Constitució que definia al país com una República socialista, democràtica i popular, però no islàmica, degut al caràcter estrictament laic del règim.

Assad va ser el paradigma de la díssimulació i la subtilesa al servei de la seva perpetuació en el poder. Els constants canvis d'aliances i la seva variació de rostres polítics vers Occident (de padrí de terroristes als anys 70 i 80 i aliat estratègic en els 90) deuen emmarcar-se en una estratègia d'adaptació a les circumstàncies al servei d'una idea central: la salvaguarda dels interessos de Síria en tan volàtil àrea i la seva promoció com una potència mitjana amb dret a una àrea d'influència. Existia la convicció que una economia dèbil i poc tecnificada afectava negativament a la capacitat militar i a la posició estratègica en la regió, cosa que unit al malestar social, es traduïa en una amenaça a la perdurabilitat del règim.

Una radiografia de la personalitat de l'ex-president ens pot ajudar a entendre moltes coses polítiques públiques i el mode de gestionar el govern. És evident que les manifestacions exteriors d'un subjecte encobreixen símptomes d'un tipus de personalitat determinada. La manera tan forta, vertical i autoritari com està governant el president de Síria i ho ha fet el seu predecessor, ens porta a dir que aquests subjectes responen a un tipus de personalitat caracteritzat per la sobre estimació. Es podria parlar d'una sobreestimació del règim, on aquest és percebut com a superior als altres en tots els ordres de les coses i de les idees. En certa manera, com va dir un reconegut politòleg, aquesta figura d'autoritat, ja sigui el president o el mateix règim, “construeix poder destruint el poder de l'altre”. A l'article de José Guillermo Godoy “Kichner y la hipertrofia del yo” (2006) on es cita la frase, no es menciona el  politòleg.

Home de caràcter reservat i enigmàtic, el Lleó de Damasc se li van reconèixer com virtuts l'astúcia, la paciència tenaç i la impassibilitat, a més d'una obsessionant preocupació, per la posició d'un país petit, pobre i més vulnerable que allò que la retòrica ideològica i militar feia suposar. És representativa la frase que un dirigent libanès va pronunciar  respecte al seu maquiavel·lisme: “procura colpejar a l'adversari sense destruir-lo i ajudar a l'amic sense treure'l del compromís, donat que els seus papers poden qualsevol dia intercanviar-se.” En certa manera, podríem veure que al llarg de la història en un règim com el siri, existeix un fort culte a la personalitat o culte a la persona, que consisteix en l'adoració i adulació excessiva a un líder carismàtic i unipersonal. Es caracteritza per una devoció del líder, recepció sense crítica de les expressions, persecució dels crítics d'aquesta persona, elaboració de relacions entre el líder i els tots aspectes de la vida. En el cas de Síria, és una forma de culte a la persona del dictador. Aquest fet va reforçar el poder d'Assad, serveix com un poderós mecanisme de control social. A la terminació d'una dictadura es reverteix l'efecte del culte ja que les designacions, imatges i estàtues públiques són retirades del imaginari del poble com a persona admirada. És el que va succeir a Síria quan els manifestants van començar a expressar-se mitjançant la destrucció de les estàtues de l'ex president. Això també passa quan es cremen les imatges de l'actual president, com està succeint arreu del país.

Es va convertir en un personatge astut la principal aportació del qual va ser la invenció de la república àrab hereditària. El 2000, en arribar al poder, Bashar va anunciar que tenia intencions reformistes. La seva "primavera", però, amb prou feines va durar uns mesos. El seu clan familiar, la seva secta religiosa, el partit Baas, l'Exèrcit del seu pare i el paper dels mujabarat o serveis secrets, el van convèncer que Síria seguia necessitant mà dura.

Malgrat tot, el paper més rellevant l'adquireix la ideologia baas, que apareix com l'eix vertebrador del règim. Ba'ath significa ressorgiment, despertar, resurrecció i representa un conjunt d'idees i organitzacions i agrupacions. La idea bàsica que defensa aquest moviment ideològic és la resurrecció àrab, ressentida com una ruptura. A continuació, es tracta amb més profunditat aquest aspecte presentant els fonaments d'aquesta ideologia. Per poder parlar en què consisteix la ideologia baas hem de fer referència al concepte de nacionalisme àrab, que no vol dir ni molt menys islàmica. És important distingir el nacionalisme otomà del nacionalisme àrab, ja que un busca la unitat musulmana i l'altre defensa la unitat de la cultura àrab. Malgrat tot, la pertinença islàmica islàmica és un element essencial de la renaixença àrab.

Se sol dir que el nacionalisme àrab baas està inspirat en el nacionalisme alemany del segle XIX, on van tenir preeminència idees com les de Fichte qui considerava que la nació constituïa per se una realitat cultural. En aquest sentit, la cultura es podria definir com un de conjunt de patrimoni cultural àrab -llengua i història- compartida per una comunitat que professen un mateix sentiment pel futur. Es poden distingir dos aspectes relacionats amb aquest terme. En primer lloc, es defensa la naturalesa primitiva de la llengua àrab considerada com la primera de l'ésser humà que demostraria l'autenticitat de la nació àrab. Es detecta una espècie de  missió humanista de l'arabisme i, per això, és dóna molta importància el terreny de l'educació i l'ensenyament ja que són dues vies per fer possible la transmissió   dels ideals del sistema amb l'objectiu de crear una nova generació àrab conscient de la missió i de la superioritat històrica -fent referència a les glòries aconseguides per la nació- que és natural, essencial. L'altre aspecte és el caràcter laic en el sentit que l'islam es considera com una experiència espiritual i moral, que resulta ser una força mobilitzadora al servei del ressorgiment de la nació àrab. A més, es creu que és la intel·ligència profunda (fiqh) que conforma l'instint intel·lectual àrab, les prescripcions legals islàmiques (sharia). Aquesta idea de fiqh, considerada com un dret de tots els musulmans, és tema de discussió entre els membres del partit baas i els Germans Musulmans, una organització islamista que refusa la divinització de la nació àrab. D'aquesta manera, es converteixen en institucions incompatibles ja que tenen diferències en la manera de percebre la nació de renovar la societat. En aquest sentit, un estaria ajudat per una “revolució” (inquilâb) en el model polític i espiritual, mentre que l'altre considera que es adient l'aplicació de reforçats prescripcions autèntics en matèria política, social i econòmica. Com veurem més endavant aquesta lluita, ha estat present al llarg de la història de Síria deixant escrita en la memòria la famosa massacre que van patir milers de seguidors dels Germans Musulmans a l'any 1982.

2. El paper de la massa popular

La massa popular és la protagonista d'aquesta situació, en tan que és propulsora de les protestes i manifestacions en contra del règim i evidentment és la que rep les dures repressions que s'estan duent. Embriagada pels aires de lluita, la societat síria va sortir al carrer amb l'objectiu d'obtenir unes reformes però aquesta actitud ha anat canviant ja que a últimes instàncies demana l'abolició del règim, a mesura que els partidaris del règim també han augmentat la fermesa i la duresa de les seves actuacions.

Quan es parla de Síria, ens ve la imatge d'un país exòtic, del que generalment es coneix poc degut al seu hermetisme. Parlar de Síria és parlar de misteri. I davant d'aquest aura, i en referència a tot el que està passant, és important sortir d'aquest estat per poder delimitar qui forma part exactament d'allò que s'ha anomenat “oposició”. Nosaltres parlem en primer lloc de la massa popular que com en totes les situacions en què un es rebel·la, hi ha divisions. A continuació, tractarem d'alguns personatges i països que s'han mostrat contraris al govern de Bashar, cosa que té una llarga història al darrera.

Si agafem la massa popular com a objecte d'anàlisi, descobrim que és un grup molt heterogeni, on és difícil d'establir els límits amb exactitud. Però si hi ha una cosa que és important de destacar és que tota societat en situació d'opressió, o una societat que surt al carrer en busca dels seus drets és capaç de crear un nou significat social imaginari, és a dir, la imatge de sí mateixos com una societat autònoma capaç d'obrar, que decideix el seu destí i història. Aquest significat social imaginari del poder social que tematitza Castoriadis obre pas a una discòrdia entre la societat i la posició de poder, que en el curs de la revolució democràtica es realitza simbòlica i institucionalment de diverses maneres al enderrocar principalment el règim absolutista. Cornelius Castoriadis va ser un filòsof i psicoanalista francès d'origen grec, defensor del concepte d'autonomia política. En la seva obra més coneguda La Institución Imaginaria de la Sociedad (1975) inicia l'estudi de la creació humana i el factor imaginari. L'imaginari social és un concepte usat per designar les representacions socials encarnades en les seves institucions. És habitualment utilitzat com sinònim de mentalitat, cosmovisió, consciència col·lectiva o ideologia, però en l'obra de Castoriadis té un significat precís. Per Castoriadis, la imaginació és la creació humana indeterminada, per tant, canvi.

I, doncs, gràcies a aquesta voluntat de canvi, els sirians van sortir al carrer. És evident que cadascú tindrà diferents objectius, perquè el que predomina en aquesta revolta i en quasi totes és una barreja de projectes, però totes elles es van fer visibles demanant unes idees comunes com reformes en el sistema de govern, o l'abolició de l'estat d'emergència que estava vigent des de l'any 1963. Totes les persones que es mostraven en contra del president buscaven l'acabament de la corrupció i la forta repressió que el poble siri viu en mans de l'exèrcit. Reclamen el compliment del respecte pels drets humans. Hi ha una obra molt interessant que tracta més àmpliament aquest tema, estem parlant de Syria Unmasked de James A. Paul. És una recerca basada en la investigació sobre els drets humans que conté una llarga llista d'abusos i noms de víctimes. Al llarg dels capítols tracta temes com les condicions a les presons i l'ús de la tortura; el control governamental de les associacions independents; els controls especial dels kurds, jueus i palestins. Probablement, el capítol que més destaca és aquell en què es detalla el funcionament de les serveis de seguretat.

A més, hem de fer menció a aquells grups que van sortir al carrer per mostrar el seu recolzament al president, que al principi eren molt nombrosos.

Manifestació recolzant a Bashar al-Assad. Hussein Malla (Associated Press)

D'altra banda, som conscients que també hi ha una diversitat natural de religions i d'estil de vida. Però no ens hem precipitar-nos en pensar que la religió té un paper molt rellevant en aquesta protesta ni en el dia a dia. No sabem què passarà quan arribi el final d'aquesta situació. És que ni tan sols sabem el final. Síria segueix un país imprevisible. No podem dir que una vegada enderrocat el règim, si és que això s'aconsegueix, pugui passar com a Egipte on últimament s'estan vivint molts enfrontament entre musulmans i cristians. Tot això venia al cas perquè hi ha una tendència a pensar que quan arribi el final, els islamistes fonamentalistes puguin agafar el poder. Allò realment important és pensar què passarà en termes de diversitat de projectes.

Més enllà d'això, què passarà? Va ser una senyal la erupció de sèries de manifestacions a les ciutats importants del país. Un altre signe seria si comencessin els conflictes entre comunitats o si hagués alguna senyal d'una divisió real en l'exèrcit. Però aquests aspectes no han succeït. De moment sembla que totes les comunitats tenen un mateix objectiu: enderrocar el règim de la família Assad. D'altra banda, l'exèrcit no sembla estar en disposició de fragmentar-se. Ben al contrari. Cada cop agafa més força, és més repressiu. Tots els règims àrabs tenen una prioritat de tres nivells de resposta en vers les manifestacions: esperar que les protestes s'acabin voluntàriament per part de la ciutadania; respondre amb una barreja de repressió i promeses; i acudir a la repressió dura i als assassinats per destruir les protestes i intimidar a la gent per tal que no participi. L'exèrcit de Síria ja ha arribat aquest tercer estadi i no sabem fins on és capaç d'arribar.  La nostra intriga i la dels moltes persones que estan treballant sobre aquest país és ¿qui dirigeix avui Síria? Ha estat desplaçat Bashar per familiars més durs? A mesura que han anat avançant els dies, el moviment de la població s'ha anat estenent a les diverses ciutats del país, el règim ha donat una resposta més agressiva i cruenta. Però a la vegada cada vegada s'ha anat “dissolent” la figura de poder, en el sentit que en certa manera sembla que el president ja no té l'autoritat sinó que ha passat en mans del seu germà Maher. Les neblines, com sempre a Síria, oculten les cimes del poder. Y com va escriure fa lustres el periodista alemany Peter Scholl-Latour, “a Damasc totes les converses tenen un aire de conspiració”. Hi ha creences que apunten a la idea que al optar de nou per la matança, el règim està firmant la seva pròpia sentència de mort.

Arribats a aquest punt, volem per fer una mirada enrere per veure com ha anat desenvolupant-se al llarg de la història. A mitjans dels anys 1980, Síria es trobar en un estat de canvi. Els desenvolupaments socials, polítics i econòmics de les anteriors dècades van produir grans canvis i realineaments en l'estructura social, però les implicacions i els possibles resultats d'aquests canvis no eren clares. Aquesta incertesa va augmentar amb la divisió en la societat per la escissió vertical en les esferes de la religió i les ètnies, tant com en les esferes socioeconòmics i de classe. Els grups minoritaris tendien a segregar-se en els seus propis veïnats i pobles. Encara que en el grup minoritari hi havia un gran nivell d'integració i homogeneïtat, el grup com un tot s'adscrivia a un estatus social. Tradicionalment, la societat ha estat dividida entre propietaris i arrendataris, entre ciutadà urbà i camperol, i entre una elit sunnita i grups minoritaris.

Fins les revolucions dels anys 1960, un sindicat de diversos centenars sunnites de famílies extenses que vivien a Damasc i Aleppo havien dominat la vida a Síria. La majoria d'ells havien acumulat grans riqueses i exercien un poder feudal virtual com a propietaris en possessió de grans terrenys. Altres van fer fortuna gràcies a la indústries i el comerç. Una altra component en la classe dirigent era el ulama. Aquest grup consistia erudits religiosos, jutges islàmics (qadis), intèrprets de la llei (muftis). Els mercaders sunnites aliats amb les grans famílies ocupaven el següent nivell en la jerarquia social.

La elit síria estaven al front de la lluita anticolonial contra l'Imperi Otomà i després contra el règim del Mandat Francès. En la independència del 1946, el primer govern de Síria estava dominat per l'antiga classe dirigent. Malgrat tot, la elit mai havia estat una entitat monolítica, i el nou parlament estava dividit pel faccionalisme, feudalisme i diferències generacionals. Aquestes divisions van provocar un cop d'estat militar al 1949 que va marcar el començament d'una nova època.

Els serveis armats i el Partit Baas eren els mecanismes per la pujada de la nova elit dirigent. Una carrera militar era freqüentment la via per una mobilitat ascendent que tenien els membres dels grups minoritaris rurals que no podien permetre's educació.

La legislació de la reforma agrària de 1963 i la nacionalització dels establiments financers, comercials, industrials més grans i virtualment eliminat de la base de poder econòmic i polític de la vella elit. Al mateix temps, la nova elit, format per l'esglaó superior dels líders militars i civils, consolidat per conrear el suport dels camperols i el proletariat, que es van beneficiar del nou ordre econòmic. El socialisme del règim va erosionar la posició dels comerciants, mentre que el seu secularisme va treure poder als ulemes.

Després de l'arribada al poder el 1970, el President Hafez al-Assad va relaxar les mesures socialistes instituïdes al 1963. La seva expansió del rol del sector privat va conduir a l'emergència d'una nova classe d'emprenedors, coneguda com la “generació de vellut”. També havia assimilat molts membres de l'antiga elit sunnita. Encara que s'havia fet una bona campanya anticorrupció, el patronatge i el favoritisme romanen forces importants en la societat. Sota el manament d'Assad, els camperols obtenien beneficis dels guanys de dia a dia. Malgrat tot, la reforma agrària no havia tingut molt d'èxit en la transformació de l'estructura social. A més, des de la revolució 1963, una nova classe mòbil de professors, científics, advocats, tecnòcrates, doctors i altres professionals han emergit.

D'altra banda, durant anys la societat síria havia estat dividida en tres sistemes d'organització basats en factors ecològics: la ciutat, el poble i la tribu. Els membres de cadascun dels tres segments estructurals miren els altres com socialment diferents. Aquesta distància social és simbolitzat per les diferències fàcilment recognoscibles a la roba, aliments, articles per a la llar, l'accent i els costums; i els matrimonis mixtos entre el poble, ciutat, i les famílies tribals generalment es considera irregular. Tradicionalment, les ciutats han estat una expressió de sofisticació i refinament de la cultura àrab. Amb la creixent influència occidental, la distància social entre la ciutat i el poble es va fer més gran. Encara que la ciutat, el poble i la tribu són diferents, depenen els uns dels altres pels serveis i productes; per tant, estan relacionats per llaços funcionals.

Un cop feta aquesta petita però important menció a una part de gran rellevància de l'evolució història sobre la societat, és el moment de tractar amb una mica més de profunditat l'estructura social actual de la població. A continuació es  mostra una piràmide de població de l'any 2010 que ens ajudarà a entendre el que està passant. La raó per la qual hem decidit adjuntar aquesta representació de la població és simplement per poder donar pistes sobre l'estructura de la població.

Font: Population Division of the Department of Economic and Social Affairs of the United Nations Secretariat,
World Population Prospects: The 2010 Revision, http://esa.un.org/unpd/wpp/index.htm,

Abans comentàvem que encara que al carrer es veu tota tipologia de persones, en certa manera han adquirit una importància més destacada els joves, com a impulsors del moviment. La vida a Síria és modesta, però no pobre. Malgrat tot, les protestes d'una població jove frustrada en les seves expectatives laborals i vitals, cansada de la falta de llibertats i de la corrupció, van arribar més en les províncies que en la capital i en un primer moment semblava que Bashar anava a donar-lis una resposta reformista. Aquesta impressió es va desvanir, substituïda per una brutalitat sense límits justificada en base a teories conspiratives. Segons la propaganda oficial, les manifestacions estan organitzades per potències estrangeres, per grups salafistes; mai corresponen als desitjos de la població síria.

Sobre la qüestió de l'exclusió que viuen els joves hi ha un treball força interessant i útil, que fa referència als tres àmbits que afecta el descartament de la joventut en la societat, Youth Exclusión in Syria: Social, Economic and Institutional Dimensions (2007) de Nader Kabbani i Noura Kamel. La hipòtesis que dóna peu a aquest informe és que l'exclusió econòmica és multidimensional i adquireix més força quan més d'una dimensió és veu involucrada. El concepte d'exclusió fa referència a la dificultat que tenen aquests joves per accedir a un treball. El cas és que els pobres no poden permetre's no tenir un treball, per això acaben acceptant treballs amb sous pèssims en el sector informal. En l'àmbit social, l'exclusió té a veure amb les estructures personals, familiars i d'ajut comunitari. Les expectatives sobre el treball, el matrimoni i l'estatus social són tots importants.

A continuació es mostren alguns gràfics per tal d'il·lustrar l'exclusió dels joves en termes econòmics. En el primer, veiem com els índexs d'aturs sembla que agafen una tendència a la baixa. Com a aspecte a destacar, observem que el declivi més alt es dóna entre els joves de 15-19 anys; mentre que el nivell més baix està en el grup dels joves de 25-29 anys, on la situació de buit està arribant.

Tendències d'atur 2001-2006

Font: Social-Economic Exclusion & Youth Employment Outcomes in Syria (2008) de Nader Kabbani i Noura Kamel.

Participació econòmica per grups d'edats

Font: Social-Economic Exclusion & Youth Employment Outcomes in Syria (2008) de Nader Kabbani i Noura Kamel.

 

En aquest segon gràfic se'ns mostra que la participació dels joves aniria disminuint progressivament. D'aquesta manera, la participació dels joves d'entre 15-29 anys va arribar al 32% al 2005 i es preveu que disminuirà fins el 20% al 2050.

Dificultats en la recerca de feina

 Font: 2005 School-to-Work Transition Survey.

Per últim, es considera que la principal dificultat és deguda per la manca o la inadequació de l'educació. La segona causa és la manca d'una manca de xarxes i treballs.

Aquesta recerca que hem utilitzat planteja que les forces econòmiques que estan darrere dels resultats de l'ocupació dels joves poden ser explicades per factors transitoris com per exemple l'augment de la joventut. A més, els factors institucionals i socials -i la seva interacció amb les forces econòmiques- poden estar contribuint a l'exclusió dels joves. En aquest sentit, els joves que no tenen relacions familiars i socials es troben en desavantatge en termes d'ocupació o “bons” treballs. Per a les dones, la negativa de la família és la segona raó més comuna per a la inactivitat econòmica després de les tasques de la llar i/o nens. L'efecte de la negativa de la família s'agreuja si l'accés a l'ocupació a través de xarxes de la família és retingut. D'altra banda, ens explica que hi ha una gran cua per les ocupacions del sector públic, trobem un enfocament al treball en lloc de les carreres; l'educació és vista com una manera d'aconseguir un treball en el govern.

“La desesperació dels joves ha estat el factor clau de les revoltes”, afirma Rami Khouri, un expert del món àrab de la Universitat Americana de Beirut. L'expert considera que els joves han estat un element important en el procés, encara que portaven anys protestant però no eren escoltats. Creu que la combinació de l'actuació policial juntament amb les condicions socioeconòmiques. El resultats d'aquestes revoltes seran canvis importants que poden variar en funció de l'estructura dels països però totes amb un denominador comú, que és el qüestionament de les institucions i dels governs.

3. Qui conforma el moviment contra-president?

Per saber quins països i personatges formen part de la secció que s'oposa al règim vigent a Síria, hem de seguir remuntant anys enrere, bàsicament, als quals el seu pare estava al poder. Les experiències que s'han viscut fins ara, ens donen la possibilitat de comprendre per què els fets passen de la manera que ho estan fent en l'actualitat. D'aquesta manera, és necessari fer un recorregut en la història d'un país per entendre el present. En aquesta part, nosaltres tractarem de fer principalment un petit esbós sobre el panorama de les relacions amb altres països i figures que s'hagin mostrat en contra del règim. En aquest sentit, resulta que les preses per omplir el buit del poder i confirmar la continuïtat del règim, després de la mort del seu antecessor, van deixar entreveure els dubtes sobre la capacitat de lideratge de Bashar. De fet, pocs dies després de la defunció del seu pare, Rifaat al-Assad va declarar des de l'exili espanyol que Bashar mancava d'autoritat i l'experiència per dirigir el país. Certament, aquesta és la imatge que dóna la figura del president.

Doncs, en primer lloc, dins del territori hi ha una clara oposició que la trobem entre els membres d'Els Germans Musulmans (Al Ijuan al Muslimin), una influent organització fonamentalista sunni que operava en nombrosos estats àrabs, que van manifestar des del seu primer moment el seu antagonisme als privilegis de casta dels alauís, la qual recolzada pels omnipresents serveis de seguretat, funcionava o funciona com un estat dins de l'Estat. En els últims anys ha adquirit un gran protagonisme defensant la necessitat que els països tornin a practicar un islam pur i rigorós, derroquin als autòcrates que els governen i s'independitzin dels Estats Units. Per tant, el seu principal objectiu és el retorn de la vall del Nil i els altres països musulmans a una aplicació estricta de sharia o llei islàmica.

Les rivalitats religioses entre els dos bàndols van registrar episodis cruents d'acció-repressió des de finals dels anys 70 fins a principals dels 80. Concretament, els Germans Musulmans van començar la seva campanya de violència després de la intervenció al Líban (1976), amb assassinats i atemptats contra l'entorn d'Assad.

Una ciutat que actualment també recobra un gran protagonisme és Alepo, que va l'escenari de greus xocs armats al 1979 i 1980, en concret, l'intent de magnicidi d'Hafez al-Assad per part d'aquest grup a l'any 1980. Aquesta actuació va originar una resposta ferotge de l'Exèrcit i les milícies paramilitars del partit, amb l'assassinat de milers de presos polítics i membres antics del baas del bàndol nacional. Aquesta situació de virtual guerra civil va arribar al seu apogeu al 1982, quan militars i milicians van arrasar amb extrema violència Hama, una altra de les ciutats protagonistes en la situació que s'està vivint avui dia. Generalment, els moviments opositors al govern siri en els anys 80 estaven basats en motius ideològic, ètnics o religiosos. Malgrat tot, a causa de les interrelacions a Síria entre la ideologia i les qüestions sectàries, les distincions entre les raons pel dissentiment es desdibuixaven.

D'aquí sorgeix la primera discòrdia entre els membres de la família. Al front dels serveis d'intel·ligència i les tropes de xoc internes figurava el germà petit d'Hafez al-Assad, Rifaat. Tan intrigant com el seu germà i ambiciós de més poder del que li corresponia en tant que virtual número dos del règim, al 1983 va aprofitar que el seu germà estava malalt, per intentar donar un cop d'Estat. Després de la seva recuperació, en un gest aparent de perdó, Assad va nomenar el seu germà segon vicepresident de la República i Rifaat es va mantenir allunyat a França i Suïssa.

En moltes ocasions, el govern siri ha acusat freqüentment a agents iraquís de posar en perill la seguretat interna. Però, existeixen o han existit altres grups que són una “amenaça” real o potencial per l'estabilitat política. Per exemple, al 1987 les formes armades de Síria van constituir la major amenaça al règim, encara que sigui per ser creadors de reis en cada canvi de govern des de 1949. A principis de 1987, però, Hafez al-Assad no havia estat seriosament qüestionat pels militars en els seus setze anys en el poder. Aquesta situació es pot atribuir a agents d'intel·ligència eficaços en el cos d'oficials i de la seva popularitat real amb els militars. Aquest prestigi que té la família Assad és perquè la majoria dels oficials de l'exèrcit són alauís. A més, s'han dedicat acuradament a la construcció de les forces armades. Tot això, ens deixa entendre com al llarg de la història i en els dies presents l'exèrcit té una gran rellevància i poder en la societat síria, i de fet, en totes les societats que estan dirigides per figures autoritàries.

Més enllà de les fronteres del país, és important comentar el tipus de relacions que manté el règim amb els països que l'envolten en les diverses esferes. Farem un petit recorregut per aquests països i repassarem alguns dels trets més importants quant a les relacions de Síria amb ells. D'aquesta manera, pel que fa al tema de les relacions regionals exteriors, podem dir que al 1987 la política síria vers les superpotències i els seus veïns, va estar afectat pel conflicte àrabs-israelita, degut a que Síria es percebia com l'últim estat en confrontació que compartia frontera amb Israel, i es creia que el conflicte s'havia reduït en un enfrontament bilateral. Recuperar els Alts del Golan d'Israel era el motiu especific de la política síria, però només una part de l'ambició fronterera de l'hegemonia regional. Síria va declara que les nacions àrabs podien extreure concessions d'Israel actuant amb coordinació, conegut com la “Doctrina Assad”. Implícitament en aquesta doctrina apareix la idea que Damasc seria la batuta de les negociacions àrabs. El paper central de Síria en aquest conflicte, es basa en la ideologia de Síria la Més Gran, la noció que Síria dominaria els seus veïns àrabs. Síria percebia les polítiques regionals en termes bipolars, dividint el món àrab en dos camps: el rebuig frontal dels aliats de Síria, i els que advocaven per concessions a Israel. No obstant això, la classificació categòrica de Síria en el món àrab semblava remarcar l'aïllament regional. Els únics socis de Síria en la “fermesa dels àrabs i la confrontació frontal” eren Líbia, Algèria i la República Democràtica del Iemen.

Bé, primer de tot, cal fer referència a la situació que viu amb un país veí: Israel. A l'any 1987 Síria va vetar amb èxit les iniciatives de pau dels seus veïns i la construcció d'un mecanisme creïble de dissuasió militar unilateral a Israel. Un any abans, Damasc havia suggerit una disposició de negociar un estat de no-bel·ligerància amb Israel, no un tracta de pau integral. Atès que havia acceptat la Resolució de 242 de les Nacions Unides (1967), que exigeix expressament el reconeixement àrab d'Israel a canvi de la retirada israeliana dels territoris ocupats, la Resolució 338 (1973) fa referència a les negociacions entre les parts interessades “sota els auspicis apropiats amb vista d'establir una pau justa i duradora a l'Orient Mitjà”. Però tot i que la Resolució 338 fa una crida a les parts a iniciar l'aplicació de la Resolució 242, no especifica textualment el reconeixement àrab del dret d'Israel a existir. Encara que la distinció sigui semàntica, existia la negativa de  Síria per donar suport a aquesta resolució. Síria havia indicat que acceptaria la resolució 242 només si Israel es retirava dels territoris ocupats àrabs i garantia els drets palestins. El 1987 Síria considera la Resolució 242 com un marc pràcticament obsolet per a un acord. En canvi, va advocar per l'aplicació de les resolucions de Fez que van ser patrocinats per l'Aràbia Saudita en la Cimera Àrab celebrada a Fez, Marroc, el 1982. La solució de Fez Resolucions demanava que la disputa àrab-israelià es col·loqués en una conferència internacional a la qual assistirien representants de tots els governs àrabs, Israel, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, i ambdues superpotències.

Tot això ens pot donar-nos algunes pistes per entendre totes les tensions que es viuen en aquests dies  en les fronteres del país. Els conflictes que s'han donat en una època de la història d'un indret, d'alguna forma incideixen en el futur d'aquest. Un exemple d'aquest fet el podem trobar en els successos del dia de la Naqba (catàstrofe), una jornada que recorda l'exili palestí per la creació de l'Estat d'Israel al 1948. Aquest dia es commemora tots els anys el 15 de Maig per recordar les conseqüències que van tenir pels palestins la fundació de l'Estat d'Israel.  Els principals enfrontaments van tenir lloc en l'altiplà del Golan, territori ocupat per Israel a Síria en la Guerra dels Sis Dies (1967). Els manifestants van arribar a la zona fronterera amb banderes palestines i síries, i van ser rebut amb tirs per part dels soldats israelites.

Si ens movem cap a un altre país, al 1980 el dirigent siri va firmar amb Brezhnev un Tracta d'Amistat i Ajuda Militar de 20 anys, que confirmava a Síria com el principal aliat de la URSS en la regió i li garantia un subministrament d'armes vital per la desitjada paritat estratègica amb Israel. Un protocol secret en el tractat suposadament detalla les obligacions militars de la Unió Soviètica i es podien enviar tropes en cas d'una invasió d'Israel. Encara que Síria es va alinear amb la Unió Soviètica, la seva orientació fonamental és cap a l'Oest. Els líders de Síria tenen poca afinitat amb el comunisme, i Moscou ha estat incapaç d'evitar la repressió del Partit Comunista Siri. L'exercici de les polítiques de Síria independent ha causat fricció considerable amb la Unió Soviètica. Exemples de la intransigència de Síria inclouen el seu rebuig de les sol·licituds soviètica per a una base naval al port de Tartus i la seva desviació de Moscou pel que fa a la qüestió palestina. El maig de 1986, Gorbatxov promet renovar la Unió Soviètica per subministrar a Síria amb equip militar i va criticar la pressió israeliana i nord-americana a Síria. No obstant això, Gorbatxov, a diferència dels seus predecessors, semblava disposat a pressionar a Síria per a les concessions a canvi d'ajuda militar soviètica.

D'altra banda, al 1980 el recolzament d'Assad a Iran en la guerra contra Iraq, on governava una branca rival del baas i amb el qual les relacions havien empitjorat, va situar la hostilitat siri-jordana al bord de la guerra. En relació als fets que estan tenint lloc, podríem dir que Iran ajuda a Síria davant el temor que els xiïtes perdin poder. Segons l'analista libanès Ali Al-Iman “Qualsevol canvi a Síria tindrà un enorme ressò a la resta del món àrab i a Iran”. Més concretament, però, va ser la guerra de Líban a partir de la qual Assad va adquirir el seu renom internacional. L'exèrcit siri, reticent al enfrontament directe amb l'Exèrcit israelita quan aquesta va invadir el Líban, es va dirigir a la destrucció dels fedaïns de la OLP, organització que obstaculitzava l'ambició d'Assad de col·locar el país sota el seu control, que va suposar la retirada de Yassef Arafat. Al 1982, va arribar una tropa internacional amb militars dels Estats Units, França i Itàlia. L'organització de xiïta khomeinísta Hezbollah (Partit de Déu), creat per Iran per estendre la seva influència al Líban, va servir també als interessos de Síria, duent a terme una sèrie d'atemptats contra instal·lacions militars i diplomàtics dels Estats Units i França. Això va aconseguir l'evacuació de les tropes occidentals i va propiciar un realineament del govern libanès que va retornar a Síria l'hegemonia sobre Israel. La participació síria al Líban va marcar un fort deteriorament en les relacions amb el règim iraquí de Hassan al-Bakr. El triomf de Síria al Líban va coincidir amb la superació del seu aïllament internacional. A més, a l'amistat amb Líbia i Iran es van afegir el Marroc i Egipte i així com la normalització amb Aràbia Saudita. A partir dels anys 90, els governs de Damasc, el Caire i Riat van col·laborar fermament en el manteniment de l'estat de moment que tenien en el golf Pèrsic.

Dins de les fronteres també s'han viscut moltes coses que deixen veure les desavinença entre el propi sistema. Ja vam veure que també alguns ministres van deixar el seu recolzament però malgrat tot, el govern dels alauites segueixen dempeus. Per exemple, a l'any 2000 Bashar va fer dimitir al primer ministre Mahmoud al-Zuabi, àmpliament responsabilitzat de la corrupció i va aconseguir la designació del més dúctil i gris Muhammad Mustafa Miro donant a entendre que la seva arribada a la presidència suposaria una neteja general en l'administració i en l'executiu, removent a oficials implicats en la corrupció i nombrant a persones compromeses amb els seus plans reformistes. Queda de més dir, que malgrat la retirada dels components de la presidència, no ha fet que el president cedeixi. El seu principal recolzament està també en el paper de l'exèrcit, i evidentment, no sembla que aquest vagi a cedir.

Amb la intenció de deixar reflectit una mena de reflexió, plantejarem el problema de la intervenció estrangera, que representa un dels temors de la població síria. ¿Per què tant d'afany a treure Gadafi del poder i tanta cura amb Bashar? La resposta més comú podria ser: el petroli. No ens podem deixar enganyar per aquesta idea. Mentre la població síria està sent massacrada, torturada i segueixen les protestes, la reacció dels Estats Units i Europa és anèmica. ¿Per què? Perquè Síria és militarment més fort que Líbia, ja que té una de les Forces Armades més nombroses, millor equipades i entrenades del Pròxim Orient. També té armes químiques i biològiques i les seves forces paramilitars és una de les més grans del món. Aquest no era el cas dels militars libis, a qui Gadafi mantenia fragmentats. A més, els països veïns i els aliats juguen un paper important en aquesta situació perquè en certa manera condicionen les reaccions de les grans potències.

És molt fàcil especular sobre les qüestions que tenen lloc al Mitjà Orient, però és també impossible preveure el seu desenvolupament i la seva evolució. Ningú havia previst la denominada primavera àrab o la nova independència àrab. En el cas de Síria, presumia de no ser una excepció a aquest moviment que demana llibertat i democràcia. Entre els arguments es trobaven tant la seva política exterior basada en el nacionalisme i la dignitat àrabs, com el seu respecte a la defensa dels drets palestins i el fet que el règim de Bashar mai va ser aliat dels Estats Units.

Després de setmanes de manifestacions antigovernamentals, la opinió més estesa és que ni el president ni el règim està en perill. En aquestes protestes  participen una part de la població sunnita, però no les seves classes mitjanes mercantils i de les grans ciutats com Damasc i Alepo, que han prosperat amb la seva inicial obertura econòmica. És aquesta la minoria religiosa, tal i com l'anomena un corresponsal de La Vanguardia Tomás Alcoverro. La burgesia sunnita, que entre la temptació dels canvis i el dilema de les reformes prefereix l'estabilitat política, més llibertat individual, que democràcia. Com dèiem abans, el president compta amb un recolzament incondicional de la minoria alauí governant. Però el règim funciona també amb la integració sunnites i de cristians, que saben que és la millor defensa contra les tendències islamites jacents. El règim siri des d'Hafez al-Assad, amb la seva vocació estratègica regional ha aconseguit mantenir bones relacions amb les dues potències sunnites veïnes Aràbia Saudita i Turquia, malgrat la seva aliança amb l'Iran xiïta. Ni Estats Units ni Israel ni la majoria dels països d'Orient Mitjà volen que Síria es desestabilitzi. Només un efectiu canvi de la relació interna de forces podria variar la seva pragmàtica actitud respecte al president siri al-Assad.