14/6/11

XARXES SOCIALS - Arab mass media. Newspapers, radio and television in arab politics

Per tal de poder entendre millor els efectes que les xarxes socials han tingut i estant tenint en les revoltes àrabs creiem convenient conèixer una mica millor el panorama mediàtic d’aquests països per arribar a comprendre el paper que han pogut adquirit respecte els mitjans de comunicació tradicionals o de masses.

La comunicació és un procés històric, simbòlic i interactiu pel qual la realitat social es produïda, compartida, conservada, controlada i transformada (Gifreu, 67-68). Això implica que la comunicació no és simplement la transmissió d’un missatge de forma unidireccional.

Si abans amb els mitjans de comunicació de masses la bidireccionalitat (resposta per part dels oients, audiència) era gairebé inapreciable, ara amb Internet i les xarxes socials aquesta bidireccionalitat o producció de realitat d’una forma interactiva és més visible. Gràcies a l’eliminació de barreres espacials i temporals que ens ofereix Internet i la essència interactiva de les xarxes socials podem conèixer, amb molta més facilitat, el que es pensa d’un determinat tema, en un determinat lloc i per part d’un determinat grup o d’un determinat individu (considerat o no líder d’opinió).

Es distingeixen diferents nivells de comunicació: la comunicació intrapersonal (amb un mateix) interpersonal (entre persones) grupal, de masses (on el receptor no té la oportunitat d’intervenir)...D’altra banda la comunicació pot ser privada, pública, social... s’entén per comunicació social aquella que és directa -no mediada per institucions o tècnicament- suportada en mitjans destinats a la comunicació pública i en xarxes previstes per a la comunicació privada. Les xarxes socials són una forma de comunicació social, tot i que en el fons si que existeix una part de mediació encara que sigui indirecta per part dels creadors d’aquestes xarxes.

Aquells elements que condicionen la llibertat de comunicació social són:
  •           Funcions socials de la comunicació
  •           El valor de la informació i la comunicació
  •           Dret a la informació i la comunicació
  •           La consideració social de l’activitat comunicativa (estatus jurídic)
  •           Paper central de la comunicació social i la comunicació de masses
Des del món Occidental les funcions que s’estableixen als mitjans de comunicació són: principalment informar, educar, culturalitzar i entretenir. Se’ls atribueix la construcció i gestió de l’agenda pública, creació i manteniment de vincles socials, vigilància del entorn, mediació, organització de la memòria col·lectiva i mobilització de la societat.

Des del món àrab les funcions que s’atorguen als mitjans de comunicació són: concebre notícies i informació d’interès general, interpretar i comentar esdeveniments (amb una opinió i perspectiva), reforçar les normes socials i la consciència cultural (durant els inicis de la premsa àrab es va donar molta importància a l’aspecte literari; poetes i escriptors hi participen), donar informació especialitzada referent a la promoció comercial o a la informació de serveis i finalment entretenir.

Els mitjans occidentals donen una funció editorial a la seva feina (un sentit o orientació “política” dels continguts) que es veu plasmat en la línea editorial de cada suport (proposta comunicativa) i que és coneguda per la seva població. Al món àrab aquest funció i línia editorial, lògicament, també hi és però a vegades és desconeix. Normalment és en suport al govern de torn o a un partit polític.

Si ho comparem veurem com els mitjans de comunicació del món àrab tenen una funció molt política, esdevé més una eina de promoció d’una ideologia política que una altra cosa. D’altra banda en els MdC Occidentals hi preval una funció més econòmica, obtenir rendiment comercial.

Tal i com es veurà en el resum que presentem del llibre Arab mass media , la politització dels mitjans serà el principal motiu -entre d’altres- pel qual diaris i cadenes de televisió del món àrab decidiran establir-se a ciutats com Londres, París o Roma i realitzar una comunicació dirigida a una audiència pan-àrab, per realitzar un periodisme més lliure (i no tant controlat pels estats respectius).

Ambdós contextos s’han vist afectats per l’allau d’informació i la varietat de punts de vista que Internet ofereix, així com la seva capacitat d’organització en xarxa i que costa molt més de controlar. Aquest nou panorama mediàtica ha provocat canvis en les formes de les relacions socials, així com el consum dels mitjans, la representació de la realitat, etc. És un canvi que afecta de forma global i no es restringeix a països determinats.

 Tot i que els contextos polítics i culturals dels diferents països del món àrab i el món occidental són diversos observem com les innovacions tecnològiques s’integren en aquests en períodes de temps bastant similars. Per aquest motiu no és d’estranyar que les revoltes succeïdes al món àrab hagin estat un referent per a moltes mobilitzacions a la resta del món. Ja que a més de compartir un context de crisi econòmica i limitació de llibertats civils, a diferents nivells, també es comparteix un context tecnològic similar.

Centrant-nos en el contingut del llibre l’autor distingeix 3 sistemes diferents dins el món àrab respecte la premsa: Sistema de mobilització, Sistema diversificat, Sistema lleial i Sistema de transició.

Els sistemes de mobilització (Síria, Líbia, Sudan i Iraq) destaquen per ser sistemes dirigits pel grup revolucionari (únic partit organitzat) que no permeten qualsevol tipus de crítica i que busquen mobilitzat els seus ciutadans a favor de la seva causa (davant aquest context els mitjans seran una eina de promoció política i on altres discursos no hi tindran cabuda degut a la no existència d’una oposició).

Els sistemes diversificats (Líban, Kuwait, Marroc, Iemen i Iraq) sorgeixen a partir del 1950, presenten una diversitat de suports impresos que es diferencien en estil, contingut i suposadament tendència. Gaudeixen d’una relativa llibertat. Aquests sistemes apareixen davant la incapacitat per part del govern de regular i la capacitat per part de la premsa de protegir-se.

Els sistemes de premsa lleial (Aràbia Saudita, Bahrein, Qatar, Oman, Palestina i Emirats Àrabs Units), se’ls considera sistemes on la premsa té un paper passiu, al decidir no tractar segons quins temes. La premsa és lleial encara que sigui de propietat privada. Les agències de notícies (propietat del govern)delimiten les seves línies d’actuació. Es tracta de sistemes on els periodistes s’apliquen una autocensura anticipatòria.

Finalment els sistemes de transició (Algèria, Egipte, Jordània i Tunísia) són sistemes on s’han produït constantment canvis, on la funció de la premsa encara està per definir i debatre. Sistemes inacabats que propicien un major control governamental. L’agència de notícies governamental és qui marca els tempos a la premsa.

Amb l’establiment de la premsa (a partir de la 2aGM) es van desenvolupar dues formes de comunicació; una d’horitzontal i l’altre de vertical. La primer estava escrita en àrab literari i creava un canal comunicatiu entre les elits, d’altra banda la segona estava escrita en àrab local i creava un canal comunicatiu entre els membres d’una mateixa nació.

Durant els anys 80 es produeix un creixement i desenvolupament de la premsa i la ràdio pan-àrab, degut especialment a la crisi libanesa (1975). Tot i així, els seus principals inversors van ser empresaris saudiïs.

Fins als anys 90 la ràdio i la TV estaven majoritàriament monopolitzats per l’estat. A partir d’aquest punt comencen a aparèixer les primeres cadenes privades. Amb el desenvolupament dels mitjans electrònics es van produir 3 respostes generalitzades: sistemes de control (Algèria,  Egipte, Iraq, Líbia, Síria, Sudan, Sud del Iemen) , radiodifusió lleial (Aràbia Saudita, Jordània, Kuwait, Marroc, Nord del Iemen, Omar, Qatar i Tunísia) i el sistema de radiodifusió libanès. El primer cas es tractava de sistemes que dedicaren un gran esforç al desenvolupament d’aquests mitjans amb una voluntat mobilitzadora. Els segons no hi mostraren gaire interès, promovien menys el debat sobre la política i més l’entreteniment. En el últim cas el impuls va ser relativament lent però a la llarga va adquirit una gran importància.

Una mica més tard arriba la TV per satèl·lit (que dona la possibilitat de veure cadenes d’altres països i significa un canvi d’estil en quant a programació), a més la premsa rep una empenta (la distribució esdevé més fàcil i ràpida ja que permet imprimir a plantes de diferents països).

Tal i com podem observar en aquest breu i generalitzat esquema molts dels canvis en l’estructura dels mitjans venen provocats, especialment,  per innovacions tecnològiques o per contextos competitius o de conflicte. Les possibilitats que les xarxes socials o Internet han ofert no eren disponibles en cap altre mitjà o suport. Els canals comunicatius existents fins llavors havien esdevingut molt limitats. Començant per la comunicació directe amb amics i familiars, passant a la comunicació entre una l’elit o la comunicació entre membres d’una mateixa nació. Internet i les webs 2.0, de la mateixa manera que a Occident, ha permès una comunicació a un nivell diferent al que fins ara havíem conegut, posar en contacte gent molt diversa demogràficament però més aviat semblant a nivell “psicogràfic”, proporcionant a la vegada noves formes d’organització.  Si la introducció de la premsa i TV pan-àrab va significar un trencament de les limitacions informatives estatals, la implantació d’Internet també ha significat un trencament, però en aquest cas d’unes informacions institucionalitzades i seleccionades en base a una editorial, ara sembla que cadascú pot arribar a seleccionar les notícies que més li interessin i això no és exclusiu del món àrab. 

Rugh, W.A. (2004) Arab mass media: newspapers, radio and television in Arab politics. Editorial Westport, Praeger.
  
Sònia Romaní




Comparativa: l’evolució dels MdC de masses  a Occident i el món àrab

Any
Mitjans Occidentals
Any
Mitjans món àrab
1750
Primeres gasetes i setmanaris
1816
1r diari fet i creat per àrabs (publicat en àrab i turc a Bagdad)
1702
Daily courant  (1r diari britànic)
1820- 1909
Primers diaris:
 Caire (1820) Algèria (1847) Beirut (1858) Tunis (1861) Damasc (1861) Trípoli (1866) San’a (1879) Casablanca (1889) Khartoum (1899) i Meca (1908)

1777
Le journal de París (1r diari francès)
Després de la 2GM
La premsa escapa de la dominació colonial i comença un període totalment partidista
s. XIX
Consolidació  de les empreses periodístiques
1935
Al-Nil primer diari amb una orientació política

Sorgiment a USA de les grans famílies propietàries de premsa (Hearst i Pulitzer)
1970-1976
Primers diaris:
EAU (1970) Oman (1971) Qatar(1975) i Bahrein (1976)
1836
Diari francès La press , finançat amb publicitat i amb una  amplia difusió
1920
Inici de la retransmissió radiofònica, esdevé una pràctica habitual (50% hab. l’escolten)
1972
1r diari de Catalunya (Diari de Barcelona)
1930’s
Els editors de premsa prefereixen centrar-se en l’àmbit cultural
Neixen els diaris de l’Aràbia Saudita al-Bilad i al-Medina
Mitjans s. XIX
Origen de les agències de notícies:
HAVAS (actual AFP, francesa)- 1835
WOLF (alemana)- 1849
Associated Press - 1849
REUTEURS (UK)  1851
EFE (Espanya)-1939
Línies telegràfiques i periodistes connecten les colònies amb la metròpoli, xarxa paral·lela als fluxos econòmics, 1r cas d’Oligopoli comunicatiu
1946
Les autoritats libaneses aconsegueixen les competències sobre la premsa (tot i assolir la independència el 43)
Kamal Mrowe crea al-Hayat un diari libanès respectat i valorat que aconseguirà un abast pan-àrab
1899
Marconi patenta la ràdio(Radiocomunicació)
1950
Comencen les emissions televisives , es presenta per primer cop una diversitat en els mitjans impresos del món àrab
Des de 1909
Emissions radiofòniques experimentals
1952
Quan el règim revolucionari egipci arriba al poder desenvolupa els sistemes de ràdio més extensius i poderosos de l’Orient Pròxim i l’Àfrica.
Kuwait engega la seva primera emissora de ràdio
1870-1914
Edat d’or de la premsa
1953
Primer intent fallit de creat una TV al Líban
1920
KDKA Pittsburg (1a emissora permanent a USA)
Durant el 1919 emissions permanents a França
Maig 1956
Apareix a l’Iraq la primera cadena de televisió, després de la revolució s’expandeix la ràdio
1922
A USA 451 emissores, BBC a Londres (acord entre empreses i govern)
1959
Comencen les emissions de la cadena CLT (Líban), primera televisió comercial del món àrab. La segueix Tele- Orient (també dirigida per libanesos)
1924
Ràdio Barcelona, Unión Ràdio
1960
Primer sistema de televisió arriba a Síria
1926
UK passa d’un model privat a un públic després de comprovar el seu “poder” sobre l’audiència
A Europa ràdio pública
1962
Finalitza el control governamental del Servei de Radiodifusió Libi
Marroc crea les seves cadenes de TV
1930’s
Inicis TV, primeres proves USA
1964
1966
Inicis TV a l’Aràbia Saudita
Tunísia crea les seves primeres cadenes

Model USA: una central dona continguts i publicitat a un conjunt d’emissores
Model Europa: servei públic, titularitat pública
1970
Kuwait destaca per la qualitat i quantitat de la seva premsa
S’engeguen moltes publicacions als estats del golf
1950’s
Apareix el cable a USA
1975
Esclat de la guerra civil al Líban, motiu pel qual molts editors decideixen traslladar-se a Londres, París o Roma


80’s-90’s
Els principals inversors del mitjans pan-àrabs impresos són de l’Aràbia Saudita, aquesta tendència es manté amb l’arribada de la televisió àrab per satèl·lit

1970’s
Apareix el satèl·lit (difusió de canals en zones rurals) a USA

1989

1985
Inici a Iraq de les retransmissions per satèl·lit  (inaugurat per Saddam Hussain)
Primera cadena il·legal (al Líban)
Llençament de l’Arabsat (satèl·lit àrab)
1970’s
Aparició TV satèl·lit + TV cable
Primeres televisions privades pirata + TV locals a Espanya
Desenvolupament informàtica (fibra òptica)
Crisi del petroli, desapareixen molts diaris, posterior concentració de grups d’editors (RBA, Hola...)
1990
Qatar: predomina la propietat privada
Palestina: tot i que els inicis de la premsa són durant els anys 60 és ara quan es produeix la seva normalització, la TV per satèl·lit sota control israelià
Jordània: es planteja la possibilitat de privatitzar la premsa estatal però no s’aconsegueix
Comencen a aparèixer les primeres cadenes i emissores privades
1973
1r canal específic per cable de pagament a USA
1993
No existeixen cadenes de TV privades, a excepció de les il·legals al Líban o Palestina, després es legalitzen igual que a Qatar, Egipte i Marroc

1980’s
Creació de grans conglomerats multimèdia (Disney, Viacom, Time Warner...)
Sorgeix la ràdio privada (excepte a Espanya i USA)
1994
Introducció TV privada a Qatar
Fundació d’Orbit, mitjà pan-àrab dirigit per empresaris Saudites

1980’s
Auge TV satèl·lit + primeres televisions privades (Regne Unit des de 1950’s, Espanya 1988 i França 1982), també s’autoritza la ràdio privada (Monopoli públic de la ràdio a Europa fins llavors)
Primeres TV autonòmiques
1996
El govern d’Algèria crea una agència de publicitat (compra espais en aquells suports on més s’adhereixen a la seva ideologia)
Fundació de la cadena pan-àrab al-Jazeera a Qatar
1990’s
Sorgiment  de grans grups paneuropeus (Canal Plus, Fininvest actual Mediaset)
1997
Creació del Saudi Researcher and Marketing Group (mitjà pan-àrab de l’Aràbia Saudita)
Fundació de ANN (Arabs News Network), mitjà pan-àrab dirigit per Siris
1994
Inici plataformes de TV satèl·lit
1999
Onada de liberalització al Marroc, on es gaudia d’una bona quantitat de diaris tot i la seva debilitat deguda a la manca de recursos i experiència
1995
Inici plataformes de satèl·lit de pagament
2000
Concentració dels mitjans pan-àrabs a Londres
S’aprova l’establiment de TV privada a Palestina
2000’s
Grans imperis econòmics, grups mundials comunicatius (Warner, Universal, Google, Apple, News Corporation...)

Establiment  per part del govern de les cadenes per satèl·lit: Egipte 1990, Kuwait 1991, Tunísia i Dubai 1992, Jordània 1993, Marroc 1994... 


2003
EAU: 9 diaris publicats i tots patrocinats pel govern
Aràbia Saudita: 7 diaris
Algèria: l’estat disposa de 4 diaris (2 en francès i 2 en àrab)
Egipte: es permet l’establiment de cadenes privades
Iraq: mitjans electrònics utilitzats com a propaganda
14 cadenes de televisió pan-àrabs (MBC, LBC, ANN, Future, al-Jazeera, ART, Orbit...)

Rugh, W.A. (2004) Arab mass media: newspapers, radio and television in Arab politics. Editorial Westport, Praeger.



Resum: Mitjans de comunicació de masses. Premsa, ràdio i TV en la política àrab

L’estudi parteix de la base que el context mediàtic és un reflex del context polític, social i cultural. Que l’estructura i funcionament dels mitjans no podria ser entesa sense un previ coneixement, especialment, de l’àmbit polític. William A. Rugh decideix fer un anàlisi del món àrab (Algèria, Aràbia Saudita, Bahrein, Egipte, Emirats Àrabs Units, Iemen, Iraq, Jordània, Kuwait, Líban, Líbia, Marroc, Oman, Palestina, Qatar, Sudan, Síria i Tunísia) pels forts vincles que els uneix a nivell cultural i psicològic (compartir una mateixa llengua, cultural, religió, sentiment d’un destí comú, diferenciació respecte el món occidental, situació econòmica i/o social...).

Per obtenir una visió més general i global del món àrab (tenint en compte la dificultat degut a les particularitats de cada país) l’autor estableix una classificació a partir del panorama mediàtic present en cada país i la relació que es produeix amb l’àmbit polític. Identifica, així, 4 sistemes diferents:

1.       Sistema de mobilització (Mobilization system)
2.      Sistema diversificat (Diverse system)
3.      Sistema lleial (Loyalist system)
4.      Sistema de transició (Transitional system)

Els MdCA (mitjans de comunicació àrabs) es caracteritzen per: tenir una base econòmica dèbil, una influència cultural molt forta i ser molt polititzats. Això provoca la següent realitat:

-          Que s’estableixin relacions de patronatge polític (gran part de la premsa privada aconsegueix sobreviure gràcies als subsidis)
-          Que els mitjans siguin molt fragmentats (proliferació degut a les inversions dels diversos partits polítics)
-          Baixa credibilitat dels mitjans i reconeixement dels periodistes
-          Concentració geogràfica (creixement de nuclis urbans en decrement de les àrees provincials)
-          Manteniment de la importància de la comunicació oral dins la seva cultura
-          Variació entre països

La utilització de la llengua àrab és un element a tenir en compte. Utilitzen un àrab més clàssic o literari (entès universalment pels educats) i un de col·loquial entès solament pels locals. De manera que es generen dues formes de comunicació: horitzontal amb les elits (àrab clàssic modificat, eina seriosa d’informació i opinió)i comunicació vertical amb els membres d’una nació (il·literats i literats) destinada a l’entreteniment, especialment.

1.      Sistema de mobilització (Mobilization system)


En aquest sistema la premsa segueix una política de no crítica, no hi ha una oferta variada i els líders són intocables. La premsa és utilitzada com a eina de mobilització; ajuda a publicitar les campanyes del govern de torn, així com també les noves polítiques que posa en marxa.
Aquests sistemes presenten les següents condicions:

a.      Un petit grup imposa la seva autoritat, no existeix una oposició organitzada/forta.
b.      El grup dirigent es considera revolucionari i avantguardista, a favor de la població.
c.       Es conscient de la necessitat de tenir el suport actiu de la població.
d.      El grup dirigent és l’únic partit organitzat que se li permet participar del joc polític.

En els casos de Líbia i Sudan solament existeix aquest partit únic, però a Síria i Iraq la alternativa no ofereix polítiques diferenciades a les del govern actual.
Lògicament si no existeix una oposició forta, no hi ha un discurs contrari que retransmetre des dels MdC i aquest fet genera una atmosfera de silenci difícil de trencar.  A més que no hi hagi una presencia privada en els mitjans, provoca l’establiment de mecanismes indirectes de control, sense oblidar els legítims que ja limitaven la llibertat dels periodistes.

Aquest sistema presenta un seguit de etapes:

a)    Etapa colonial (otomana, britànica o francesa)
Els editors havien de considerar tant els administradors colonials com els governants locals a l’hora de publicar uns determinats continguts. En aquest període es produeix un xoc entre les regles colonials i l’emergent nacionalisme que es viu al país. Fins llavors l’Imperi Otomà havia limitat el creixement del periodisme, però  gràcies a la pressió dels joves turcs la situació va canviar una mica. Després de la 2GM les restriccions en comptes de venir de la mà de l’Imperi Otomà ho van fer de la mà de la colònia francesa i anglesa. En aquell moment joves escriptors i polítics educats parlaren d’idees nacionalistes. Els primers diaris a sortir a la llum van ser diaris dirigits per la colònia anglesa.
Al Sudan i a Líbia la premsa arribà amb retard degut als baixos índex d’alfabetisme (el 1919 s’estableix Hadarat al-Sudan, donava suport a la colònia i s’oposava a la unió amb Egipte).

Durant els anys 30 els editors van decidir centrar-se més en la cultura degut a al pressió que l’administració havia establert sobre la premsa, arrel d’un aixecament armat l’any 1924.

b)    Etapa Faccional (entre faccions)
La premsa és cada cop més activa políticament, diversificada i competitiva (creada per particulars, famílies i partits polítics). La propietat del mitjà es podia identificar pel to, contingut i el punt de vista editorial. A Síria comprèn el període entre 1946-1958 i a Iraq entre 1932-1963.
Les condicions per arribar a aquesta etapa són:
-          Desaparició de les restriccions colonials (Iraq: 1932, Síria: 1946, Líbia: 1951, Sudan: abans de la fi del període colonial).
-          Competició entre els diversos partits polítics (a Líbia i el Sudan es produí entre personalitats i grups informals)
-          Existència d’un govern amb capacitats limitades a l’hora d’imposar restriccions severes a les publicacions

c)    Etapa apartidista
Etapa caracteritzada per una important reducció de la diversitat, per la supressió de les crítiques i per un major suport al règim. El govern té el poder però no disposa de l’autoritat suficient com per estar legitimat, per aquest motiu prohibeix la oposició política, augmenta la intervenció governamental a nivell general i promociona la premsa del règim.  

d)   Etapa de mobilització
S’elimina la presencia de propietat privada a la premsa. Aquest és l’estadi real i actual al qual es troben Líbia, Sudan i Iraq del 1967-2003. El pas cap a aquesta etapa es possible gràcies a l’adquisició d’una força relativa per part del règim i l’existència, ja, d’una oposició organitzada que és capaç de funcionar públicament.

Els règims, per tal de mantenir el seu poder, impedeixen a l’oposició realitzar qualsevol crítica i consideren la premsa un instrument indispensable de mobilització social. La premsa continuarà essent similar en quan a contingut polític i diferent únicament en estil.

Casos específics:
A Síria hi ha lliberta d’expressió però a la pràctica no és real. Crítiques al president, la seva família, els militars o el partit Ba’th (al poder des de 1963) no es poden publicar, així com tampoc informació falsa que s’oposi els objectius de la revolució. La funció dels periodistes és perpetuar la ideologia del partit líder. El control a la premsa es realitza reservant el dret d’atorgar llicències al govern. El propi Ministeri d’informació publica al-Ba’th (el diari de major circulació)i al-Thawra. La censura s’aplica sobre els drets del govern, els grups siris religiosos, el material sexual gràfic i el tràfic de drogues.

A Líbia  l’estat es propietari de tots els mitjans. El partit estatal publica al-Shams i els comitès revolucionaris locals s’encarreguen de publicacions més petites. Es realitzen crítiques ocasionals per tal de testar la opinió pública. Publicacions provinents de fora es censuren.

Al Sudan l’any 1999 per llei es permetia la llibertat d’expressió. Tot i així, habitualment es suspenen publicacions i s’intimiden periodistes. La National Press Council  controla directament la premsa.

A l’ Iraq sota la constitució de Saddam Hussein es permetia la llibertat de premsa, sempre i quan concordés amb la tendència progressista i revolucionaria nacional.

El control sobre els mitjans no sempre és directe, la direcció i gestió d’aquests es reserva a persones vinculades al govern o que tenen uns interessos, ideals similars. Els periodistes en són conscients d’aquesta realitat i actuen en conseqüència, sigui per simpatia, lleialtat, conformisme, por o oportunisme. El règim pot exercir una censura directe, acomiadaments o suspensions.   Modificacions en el sistema són possibles (a llarg termini) però mantenint-ne sempre l’estructura bàsica. Els grups al poder dirigeixen i operen respectivament una agència de notícies que serveix de guia per als periodistes, primer es busquen cobrir aquelles notícies relacionades amb les polítiques determinades pel grup dirigent.

2.     Diversitat del mitjans impresos: Líban, Kuwait, Marroc i Iemen


Aquest sistema sorgeix al món àrab la segona meitat del S.XX. Es caracteritza perquè els diaris es diferencien clarament els un dels altres en quan a contingut, aparentment en tendència política i també en estil. El grau i la qualitat de les diferències és difícil de quantificar però la població es capaç de distingir-ho. Disposen  d’una relativa llibertat (tot i que la premsa  segueix la ideologia del govern), ja sigui perquè n’hi ha de més independents i  aleshores la gent pot accedir a més informació i una varietat d’opinions. L’exemple paradigmàtic és Líban.  Kuwait, Marroc i Iemen tenen algunes característiques dels mitjans lleials.
Els factors que provoquen la incorporació a aquest estat són: el pluralisme polític (pot ser organitzat o no però la població pot triar entre diverses aproximacions), patronatge de la premsa (alguns estableixen relacions amb els mitjans, ja sigui a partir del patrocini o no) i una aproximació continguda per part de l’estat sobre la premsa (que pot gaudir dels seus propis diaris patrocinats). Les causes de l’establiment d’aquest estat varien segons el país.

Casos específics

El Líban és el país àrab amb el major nombre de diaris. Abans de la guerra civil es van atorgar més de 400 llicències, tot i que més de tres quartes parts no podien publicar per motius econòmics. Després de la guerra civil es va decidir restablir un ordre, un nou codi de la premsa (1994) va limitar les publicacions polítiques a 25. Però arribà un moment en que les publicacions començaren a ser sensacionalistes i la seva qualitat baixà.  Cal destacar que el Líban té els  índexs d’alfabetització més alts del món àrab i que tres quartes parts de la població adulta llegeix diaris. Els libanesos poden identificar per mitjà de les notícies seleccionades i de l’editorial la ideologia política de la premsa. En algun casos aquesta ideologia pot venir marcada per la filosofia o creences pròpies del editor i en d’altres per “vincles externs”.  Són pocs els diaris que han aconseguit una suposada neutralitat. Aquesta ideologia es defineix pel posicionament en polítiques nacionals i internacionals, l’afiliació religiosa i la qüestió àrab-israeliana.

No és fins al 1946 que les autoritats libaneses adquireixen les competències sobre la premsa (tot i assolir la independència el 43). Actualment continua essent vàlida la llei de premsa del 1962. Amb la guerra civil la premsa va tenir que afrontar molts problemes econòmics, a més de la competència regional provinent del golf i la TV per satèl·lit. Es gaudia de llibertat de premsa però realment l’autoritat establia limitacions i intimidava els periodistes. El 1994, s’apliquen modificacions en la llei de premsa que dona a l’estat la competència d’atorgar llicències i de posar multes. La influència i presència de Síria en el país des dels acords de seguretat firmats per ambdós és un tema que queda bastant aïllat.

Els factors que fan que la premsa libanesa sigui una de les més lliures del món àrab són:

-          La incapacitat per part de l’estat de silenciar les crítiques de la premsa i la capacitat per part de la premsa d’autoregular-se i protegir-se de les institucions.
-          El manteniment d’una societat plural i la confessió democràtica.
A Kuwait, d’altra banda, es produeix una gran quantitat de premsa en àrab literari tenint en compte les seves dimensions. Durant els anys 70 va destacar per la quantitat i la qualitat de la premsa, es van engegar moltes publicacions especialment en els estats del golf. La premsa és propietat de famílies de Kuwait (que obtenen importants beneficis gràcies a les inversions publicitàries i als subsidis governamentals). Amb l’alliberació de l’ocupació iraquiana (1991), la premsa es va començar a focalitzar en temes interns i no tan regionals o internacionals (com havia fet en el passat). Destacar la difícil categorització editorial de la premsa degut als constants canvis al llarg del temps (la propietat no té perquè definir-ne la editorial).  No van tant lluny en quan als atacs com ho fa el Líban. A efectes pràctics es publiquen crítiques respecte la majoria d’aspectes socials, econòmics i polítics. Els únics temes que realment s’eviten són: l’emir i els atacs al Islam. El ministeri d’informació practica una censura de tipus informal. La llei de premsa de l’agost del 76 atorga al govern la capacitat per suspendre diaris. Aquestes limitacions es van expandir amb una nova llei l’any 1985.

Al Marroc el periodisme és una mica dèbil ja que no compte ni amb l’experiència del Líban ni amb els diners de Kuwait.  Tot i així, disposa d’una alta quantitat de diaris. Amb el rei Muhammad VI, a partir de l’any 1999, es va produir una onada de liberalització. Tot i això la premsa, actualment, encara evita tractar temes com el rei, el Islam i les polítiques del govern respecte el Sàhara. Alguns diaris van ser tancats per les fortes crítiques realitzades a l’administració. Des de que va aconseguir la independència la premsa marroquina sempre ha tingut una voluntat de debat. Un decret l’any 1948 cedia al govern la capacitat d’atorgar llicències i de censurar diaris. Durant els anys 60 l’oposició al govern va créixer i tot i que l’estat d’excepció va ser aixecat el juliol del 1970 el govern va continuar suspenent diaris i arrestant editors. Actualment el govern marroquí disposa del diari al-Anba i l’agencia de notícies oficial MAP. Afegir que la constitució proveeix de llibertat d’expressió i realment es disposa d’un ampli ventall de possibilitats ideològiques. 

L’actual estructura de la premsa al Iemen data del 1990, moment en que nord i sud es van unir. La creació d’un nou estat i la celebració d’unes eleccions amb diversitat política (per primer vegada) va permetre una premsa lliure. L’actual llei de la premsa garanteix el dret de tot ciutadà, partit o organització a editar i/o publicar però, d’altra banda, prohibeix qualsevol denigració vers el Islam, publicació de secrets d’estat, provocació a una discriminació sectària o tribal... Disposen de diaris de propietat privada i el diari actual amb més circulació és al-Ayam, un diari independent i no governamental.

A Iraq posteriorment de la caiguda de Saddam Hussein (l’abril del 2003) i la conseqüent pèrdua del control dels mitjans, les autoritats ocupants (americanes i britàniques) van establir un sistema lliure  i  diferenciat del plantejament de Saddam. Van crear el Iraq Media Network i van establir un seguit de límits, normes, prohibicions: la incitació a la violència contra les forces britàniques i dels EUA, i  l’odi o rebuig a la diversitat ètnica o religiosa.

3.     Premsa lleial (Aràbia Saudita, Bahrein, Qatar, Oman, Palestina i Emirats Àrabs Units)


La premsa és lleial al govern encara que sigui de propietat privada. Abans de que EAU, Oman, Qatar i Bahrein esdevinguessin independents (1971) la premsa existent no era diària i la circulació era molt baixa.

La propietat privada pot estar en mans d’individus, famílies o grups. A Aràbia Saudita els mitjans impresos han de ser per llei de propietat privada, tot i així hi ha excepcions. L’any 2003 a EAU dels 9 diaris publicats tots 9 eren patrocinats pel govern.

Referent als continguts, normalment no s’ataca les bases de les polítiques nacionals i s’evita criticar personalitats del govern. Els editors admeten coincidir amb les línies polítiques principals desenvolupades. D’altra banda, sí són més propensos a criticar serveis del govern que des de la mateixa població ja estan mal considerats o crítiques a oficials específics. L’autor la defineix com una premsa “passiva”: una premsa que decideix no tractar determinats temes, aporta la seva visió amb retard,  és una mica apagada en els seus comentaris i evita utilitzar un llenguatge agressiu i revolucionari. Per aquest motiu la manca de diversitat és un característica estructural d’aquesta premsa. L’autocensura anticipatòria n’és una altre, els editors i periodistes decideixen actuar en base a la sensibilitat que tenen respecte el context polític i social. Els governs dirigeixen agències de notícies i a través d’elles expressen els seus punts de vista, aquestes agències serveixen de guia per al sector. El govern, fins hi tot, arriba a contactar directament amb els propietaris dels mitjans o a utilitzar accions fora del marc legal.

Els factors que permeten aquesta lleialtat per part de la premsa són:
-          La influència governamental derivada de l’autoritat legal (A Aràbia Saudita la llei del 1963 dicta que la premsa és privada però que l’estat té dret a intervenir-hi sempre i quan afecti el benestar general)
-          La influència governamental derivada dels beneficis econòmics
-          La susceptibilitat de la premsa a ser influenciada
-          El context polític

Casos específics:
A Aràbia Saudita la premsa no publica crítiques al Islam, la família del govern i el propi govern. La premsa es caracteritza per donar importància a temes secundaris. Actualment compta amb 7 diaris (Al-Bilad i al-Medina neixen durant els anys 30). A finals dels 90 la família reial va decidir relaxar la censura, tot i així es van mantenir determinats tabús (respecte les polítiques internacionals, la família reial...).

A Qatar durant els anys 90 predominava la propietat privada, possible gràcies als ingressos per publicitat i als subsidis de l’estat (en alguns casos indispensable). A Qatar està prohibit ofendre sensibilitats religioses, revelar informació militar o danyar les relacions amb estats “amics”.  Tot i així, actualment es crítica la incapacitat del govern d’actuar eficientment. Qatar disposa de 6 diaris (3 en aràbic i 3 en anglès) i de diversos setmanaris.

Als EAU, la premsa mostra la seva independència criticant determinats ministres (com poden ser el d’educació o de la salut), però mai fan referència a les bases de les polítiques nacionals.

A Bahrein els tabús que es respecten són el dirigent, el Islam, insultar un cap d’un Estat “amic”, diferir de les polítiques respecte la illa Hiwar... A Omar, d’altra banda, mai es critica el sultà o les seves polítiques.

A palestina (cas especial, al no disposar d’estat), la premsa ha existit des dels anys 60 però les seves condicions no van ser normals fins als 90. Es va desenvolupar sota ordres no palestines (Anglaterra, Jordània, Israel i d’altres). Diferents organitzacions van decidir crear els seus propis diaris.  Molts d’aquests diaris rebien llicències per part d’Israel.  Durant 1948-1959 la premsa palestina es centrà en temes humanitaris i de refugiats i posteriorment en la alliberació nacional.  L’any 1987 Israel atorgà 22 llicències a diaris mentre que a l’any 2003 solament en quedaren 8  (7 en àrab i un en anglès; entre ells al-Quds, un dels més antics). La majoria de la premsa palestina és lleial a l’autoritat palestina, però d’altres com: al-hadaf, al-Istiqlal o al-Watan no,  per això a vegades s’utilitzen mesures extra legals per afronta les seves crítiques.

4. Sistema de transició dels mitjans impresos: Egipte, Jordània, Tunísia i Algèria


S’anomenen així perquè són sistemes on s’han produït canvis constants durant més d’una dècada, de manera que encara es troben en procés de definició i debat. Es tracta de sistemes inacabats, sistemes complexos que propicien un major control governamental. Permeten una mínima llibertat d’expressió i diversitat, les respectives constitucions parlen d’aquesta però els governs disposen de lleis que recolzen el seu control sobre la premsa, que també es de tipus econòmic. Hi tenen competència tant el Ministeri de Defensa com el d’Interior. Busquen reforçar els tabús, els més explícits són: incitar la violència, atacs difamatoris a individus (especialment a oficials del govern), insultar el cap d’estat o el d’un altre país, criticar les forces armades o publicar informació secreta sense permís. 

La premsa es troba en mans del govern, entitats privades i diferents partits polítics. El diari nacional és el que té una major circulació i influència en el debat públic. Aquells que pertanyen a partits expressen el seu punt de vista i valoració, així com visions oposades a les plantejades per govern mitjançant l’editorial i la selecció de notícies. Tot i així, la propietat del mitjà no acaba de definir la seva línea editorial. Els ingressos per publicitat, així com la condició de monopoli que disposa dins l’àmbit de la premsa o els impostos recaptats són alguns dels avantatges que afavoreixen la premsa governamental. D’altra banda els subsidis que reben els altres per part de l’estat han esdevingut necessaris i per tant en dependents.

 Els governs disposen de diferents alternatives a l’hora d’influenciar els mitjans impresos: poden suspendre diaris, posar multes o no atorgar llicències. Normalment es segueix una via més judicial i no tant accions alegals. El govern no sempre guanya els judicis però si aconsegueix donar un avís i que el diari s’ho repensi, una vegada, abans de realitzar determinades accions.

Els 4 països integrants realitzen un control relativament estricte sobre la importació de publicacions provinents de l’exterior, ja que molts periodistes opten per evadir les restriccions locals publicant a l’estranger (adquirint una llicència fora). Tots 4 països disposen d’una agència de notícies governamental: Egipt’s Middle East News Agency (MENA), Tunis Afrique Press (TAP) Algerie Presse  Service (APS) i Jordan News Agency (JNA).

En aquests països l’estructura dels mitjans és constantment debatuda, els periodistes demanen més llibertat d’expressió (amb independència de les idees polítiques que tinguin). No existeix un consens sobre la funció que tenen els mitjans dins la societat. 

Les condicions polítiques que s’han de reproduir perquè s’arribi a aquests sistema són: pluralisme polític, eleccions celebrades de forma irregular, el govern treballa amb una oposició a través d’un procés polític (a un nivell legal més que extrajudicial), la llei i la pràctica permeten a l’oposició i als individus tenir accés als MdC (a través dels quals es poden comunicar amb el públic) i la influencia del govern en el discurs polític i mitjans d’expressió (incloent-hi principalment els MdC) es significativament superior a la de la oposició. 

Casos específics:

A Egipte el règim influeix la premsa de diverses maneres, mitjançant les donacions del consell i a partir del control monopolístic que té sobre les cases de publicació (fet que li permet controlar les publicacions i les distribucions domèstiques). Tot i així, ocasionalment utilitza el seu poder directe per a restringir la llibertat d’expressió. Prohibeix publicacions estrangeres amb l’excusa de protegir l’ordre públic. La majoria dels temes presentats per la premsa s’accepten, però a vegades es demana als editors que eliminin històries o editorials que contenen crítiques: a Mubarak, els militars egipcis, el estatus de Coptic Christians o al Islam.

La premsa anomenada nacional es troba en mans del Consell Superior de Premsa (qui té l’autoritat per entregar llicències)i del Consell Consultiu (propietari de la premsa nacional). Egipte permet la propietat privada, pública, de partits polítics i cossos corporatius però sota la condició que una persona individual no pogui disposar de més del 10% del share d’una publicació.

A Algèria amb l’aprovació l’any 1990 de la llei sobre la informació, la propietat dels diaris es va estendre a partits polítics i a persones individuals (tot i que lleugerament restringit). Els partits islàmics estan legalitzats però d’altra banda no se’ls permet disposar de diaris (els seus punts de vista solament es poden comunicar mitjançant diaris independents). L’any 2003 el govern tenia en propietat 4 diaris (2 en francès i 2 en àrab).

El govern exerceix la seva influència gràcies al control que té de les importacions de notícies de premsa i a la propietat de 5 de les empreses impressores més importants. La publicitat prové majoritàriament del sector públic (i és un ingrés indispensable per alguns diaris). A més l’estat disposa d’una agència de publicitat creada l’any 1996 (que publica anuncis en aquells suports que més s’adhereixen als seus ideals). 

Tot i la seriosa situació a nivell de seguretat dels anys 90 i les restriccions establertes en els mitjans impresos, molts diaris de la oposició política i propietat de persones individuals han aconseguit tirar endavant.

A Jordània la llei vigent actual permet la propietat privada i partidista però requereix la nacionalitat del país. Des dels anys 90 s’ha plantejat la possibilitat de privatitzar la premsa estatal, però fins al moment de redacció del llibre (2003) encara no s’havia produït aquest canvi. Es pot processar als ciutadans per difamació contra la família reial, els líders estrangers  o per sembrar sedició. La primera llei en relació a la publicació i a la premsa s’establí l’any 1953, es va modificar 1955 i el 1973, que atorgà a l’estat el poder de lliurar i cedir llicències.
A Tunísia  la premsa pot ser propietat estatal, de partits polítics o de persones individuals. Com molts tunisians són bilingues és molt habitual que un diari publiqui amb els dos idiomes. Aquí, el govern controla els moviments dels periodistes, l’any 1996 es va impedir que els periodistes participessin/acudissin a una conferència patrocinada per les Nacions Unides al Iemen sobre la llibertat d’expressió. Els mitjans han d’afrontar diàriament problemes econòmics, cosa que els fa més vulnerables a les pressions estatals. Tot i el sistema autoritari i el alt sistema de monitoreig del que es publica,  la premsa tunisiana està viva. Encara que decideixi no tractar certes temàtiques (com el conflicte àrab-israelià) per possibles problemes que puguin tenir.

Mitjans pan-àrabs impresos


Durant els anys 80 es va produir un creixement i desenvolupament significatiu de la premsa i la ràdio, publicada i retransmesa per editores situades fora del món àrab però dirigida a una audiència àrab. No es tractava d’editors transnacionals (que potser editaven en un país àrab i ho difonien a tot el món àrab), l’autor els anomena offshore media (mitjans pan-àrabs).

Els mitjans pan-àrabs no van ser una nova tendència empresarial, ja que feia més de mig segle que es publicava a Europa (especialment des de Londres i París) encara que anés dirigit a una audiència àrab. Aquest fenomen té el seu origen en la crisi libanesa. Quan la guerra civil va esclatar l’any 1975, degut al risc i perill que significava publicar en mig d’aquell context molts propietaris van decidir traslladar la seva seu/seves operacions a Londres, París o Roma. Interessos financers àrabs van decidir involucrar-se en el fenomen i donar-li una forta empenta. Els principals inversors dels mitjans pan-àrabs, durant els anys 80-90, van ser homes de negocis de l’Aràbia Saudita, motivats pels beneficis que obtindrien a nivell de prestigi comercial i animats per la possibilitat de establir-se en una ciutat on es disposava d’una llibertat de premsa superior a la existent a l’Aràbia Saudita. Això significava uns costos més alts però ells hi podien fer front. A més, com que les publicacions disposaven de recursos es va aconseguir atraure tot tipus de talent àrab.

Cap als anys 90 aquest fenomen es va traslladar al mitjà de la televisió àrab per satèl·lit. A més la premsa va experimentar un fort creixement gràcies a les innovacions tecnològiques (via satèl·lit) que permetien una distribució més fàcil i ràpida. Amb l’arribada del s. XX es va produir una concentració d’aquests mitjans a Londres. Es considera que les publicacions arribaven a uns 30 milions de lectors (repartits entre el món àrab i altres països). L’any 2003 destacaven especialment 3 grups:

Saudi Researcher and Marketing Group
Va començar a publicar l’any 1997 amb el nom de al- Sharq al-Awsat (El pròxim orient). En un primer moment la premsa es distribuïa per via aèria. Més tard, amb les innovacions tecnològiques es va realitzar via satèl·lit, s’imprimia en plantes d’Aràbia Saudita. Va néixer en un període de boom petrolífer, motiu pel qual va disposar d’un important finançament. El seu principal objectiu era fer que l’Aràbia Saudita gaudis d’una veu més forta dins el món àrab.  Amb el temps es va trobar amb que la publicitat no cobria tots els costos i necessitaren subsidis dels inversors per tal de fer-hi front. A finals de segle les seves publicacions ja s’imprimien simultàniament a 3 ciutats important d’Aràbia Saudita, 4 ciutats més àrabs i 4 d’occidentals. Tot i que actualment distribueixen arreu del món, el gruix de la seva audiència es troba a l’Aràbia Saudita.

al-Hayat
El seu origen és un diari libanès, respectat i valorat, fundat per Kamal Mrowe l’any 1946 (que el va dirigir fins el seu assassinat l’any 1966). Va deixar de publicar el 1976 degut a la guerra civil i va tornar a reobrir el 1986 a Londres. El 87 va començar de nou i l’any 1990 va rebre ajudes del fill del ministre de defensa. Va arribar un punt en que decidí realitzar una reestructuració dels seus continguts per tal de cridar l’atenció a d’altres països que no fossin el Líban. Destacar que la seva editorial normalment reflexa visions àrabs nacionalistes i realitza una forta crítica a l’anomenada hipocresia americana. L’any 2002 es va ajuntar amb la Lebanese Broadcasting Company (LBC)  per obrir un canal de notícies amb base a Londres. Això va permetre al diari incorporar una forta plantilla de corresponsals. Actualment té una plantilla de 300 treballadors, més de 20 seus i corresponsals a la majoria de capitals àrabs.

Quan el príncep Khalid bin Sultan (d’Aràbia Saudita) va esdevenir el màxim inversor, la direcció de la editorial no va canviar massa. Es diu que no té una clara identitat, mentre la gent d’Arabia Saudita considera que és libanès degut al seu personal, els libanesos opinen que es saudita per l’origen del seu finançament. La censura a l’Aràbia Saudita  així com d’altres països àrabs s’ha de tenir en compte ja que s’han de complir un objectius publicitaris (impactar a una determinada audiència), si els diaris no arriben a aquesta audiència, els ingressos per publicitat no es faran efectius i el grup haurà de fer front a dificultats econòmiques.  Hi ha un especial interès en Aràbia Saudita perquè és el país més rendible a nivell publicitari (el nivell de vida és més propens al consumisme). Gairebé tots els països àrabs coincideixen en dir que al-Hayat ha d’anar molt en compte de no violar cap tabú especialment algun referent a la família dirigent.

al-Quds al-Arabi
Es publica a Londres i té una línea editorial un tant pro-palestina al tenir forts vincles amb aquesta nació. Incorpora publicitat ja que disposa d’un suport financer limitat. El seu editor es un palestí de Gaza (Abdel Bari Atwan, convidat freqüentment a al-Jazeera i la BBC). A nivell de continguts, es centren en esdeveniments del món àrab, amb especial atenció al conflicte àrab-israelià. Cada dia inclou una pàgina amb traduccions de la premsa israeliana. La seva tendència és especialment nacionalista àrab i a nivell internacional acostuma a atacar la política americana a l’Orient mitjà. Disposen d’un personal d’unes 15 persones, pel qual basen el seu contingut amb la informació que obtenen d’agències de notícies. Imprimeixen al Marroc, Londres i Nova York.  Com que els ingressos per publicitat són molt baixos depenen especialment de subscripcions i subsidis.

Ràdio i Televisió abans 1990


La ràdio i la TV al món àrab han estat majoritàriament monopolitzades, sota supervisió directe de l’estat. Durant els primers anys de vida es troben algunes excepcions però no va ser fins als anys 90 que van aparèixer les primeres cadenes i emissores privades.  En aquests dos mitjans les formes d’organització són més compactes i no tant complexes com és el cas de la premsa, a més el seu cost també és superior. Aquest fet provoca una concentració de recursos (als quals solament i poden accedir uns pocs) que genera una tendència cap la monopolització. I tenint en compte que es tracta de mitjans que no creen barreres segons els nivells d’alfabetització, els governs tenen un gran interès en controlar-los. El fet que la seva penetració fos més ràpida, que no hi hagués una tradició de llibertat d’expressió i que coincidís amb un moment de reducció de la diversitat de premsa va ajudar/afavorir que s’establís a la televisió un fort control estatal (a partir del 1956).

La ràdio neix durant la 2aGM a la zona est. En alguns països no va acaba d’establir-se fins al final d’aquesta. Arriba durant un període entre faccions, on la premsa era diversa i relativament independent, però es desenvolupa i s’estén en un moment en que els governs busquen ofegar-la. En molts casos aquesta encara es trobava sota la influència colonial quan arriben la ràdio i la televisió. Les administracions colonials franceses i britàniques les posaren sota control governamental per tal d’utilitzar-les com a instruments per aplicar la seves polítiques (com en els seus països d’origen els nous mitjans s’havien desenvolupat gràcies als patrocinis del govern, això és el que es pretenia fer a les colònies). Quan els països s’independitzaren van deixar facilitats per a que recaiguessin en mans del poder. Aquest control colonial s’aplicava mitjançant l’escassetat de freqüències i la dificultat de trobar personal qualificat.

A la televisió i ràdio del món àrab molt rarament es realitzen o s’han realitzat estudis d’audiència. La programació no busca ni cobrir necessitats, ni desitjos de l’audiència. La dissenyen, per una banda, el personal de les editores i per l’altre oficials governamentals que decideixen què han de veure les audiències. Els e-mails esdevenen una font d’informació sobre les opinions de l’audiència però per res són representatius. Sobre la publicitat, dir que està limitada i que no s’assembla gens al model propi dels EUA.  Normalment es creen clústers d’anuncis que contracten un determinat espai, que són els moments d’impàs entre un programa i un altre. La publicitat aporta uns ingressos que no són suficients, per aquest motiu és el govern qui aporta la major part del finançament (provinent, entre d’altres, de les tarifes sobre les llicències). Tot i així, sí és cert que algunes emissores àrabs depenen totalment i únicament dels ingressos per publicitat. Aquest podria ser el cas de EAU, on conviuen emissores i cadenes comercials (depenent únicament de publicitat) amb d’altres de no comercials. A Bahrein, d’altra banda, la televisió va néixer fruit d’una joint venture comercial amb una empresa americana, tot i que actualment és el govern qui la dirigeix directament. A Egipte unes 7 emissores de ràdio inclouen publicitat i al Líban dos canals de televisió. Mentre que a d’altres països com Tunísia o Aràbia Saudita no permetien la seva presencia i al final van acabar cedint. És important destacar que tant en els mitjans electrònics com impresos la publicitat passa un estricte control que l’obliga a adequar-se a les normes socials i religioses  com ara la prohibició d’anunciar alcohol o presentar dones amb un vestit inadequat… D’altre banda Oman, Algèria i Líbia, la  continuen prohibit en emissores de ràdio i cadenes de televisió.

Segons els sistemes existents abans del 1990, es poden establir 3 grups diferents:

1. Sistemes de control estricte
Es tracta de 7 països que controlaven la radiodifusió i que van dedicat més esforços en el desenvolupament dels mitjans electrònics que d’altres països àrabs, ja que permetien mobilitzar la major part de la  població (tenint en compte els alts índex d’analfabetisme). Els missatges polítics que es llençaven des dels mitjans electrònics eren de suport a les esquerres i  antiimperialistes. Aquests són els països que van proporcionat unes bases als nacionalistes palestins per difondre la seva visió política i així trobar suport entre els àrabs per la alliberació de la seva terra.

Els 7 estats, a excepció del Iemen i Líbia (on els règims revolucionaris no ocuparen el poder fins el 1967 i el 1969 respectivament) van inaugurar sistemes de televisió nacional àrab abans que la resta de països del món àrab. La primera cadena es va crear al Iraq el maig del 1956. Es centrava en l’entreteniment i es podia veure des de Bagdad. Quan els revolucionaris arribaren al govern introduïren un contingut polític més potent, especialment a favor dels països comunistes.

Casos específics:

Egipte ha aconseguit desenvolupar un dels sistemes de ràdio més extensius i poderosos de l’Orient pròxim i Àfrica. Aquest sistema es va crear quan el règim revolucionari arriba al poder l’any 1952 i decideix utilitzar la ràdio com a instrument de suport a la seva política. Amb anterioritat ja una empresa, de base comercial, havia creat l’any 1920 una emissora però la monarquia no li havia fet gaire cas. L’any 1934 el govern firma un contracte exclusiu amb The Marcony company però el finalitza el 1947. L’any 1952 es decideix millorar les possibilitats tècniques de l’ona de ràdio, és a dir, les possibilitats del mitjà. Es comença per establir una ràdio sota el nou Ministeri Nacional d’Orientació i suprimir la tarifa sobre els receptors per tal d’augmentar-ne l’audiència. Amb menys de 10 anys es va aconseguir augmentar 28 vegades l’energia dels transmissors, proveint d’una bona recepció  a tot l’estat i l’estranger.  El govern egipci també veia en la ràdio una bona eina per arribar als estrangers, tot i que no ser una finalitat en si mateixa.

Sembla que el cas d’Egipte és el més “efectiu”. Durant els anys 50 es van centrar especialment en la ràdio i durant els anys 60 en la televisió. El president Nasser va utilitzar tots dos per evocar entusiasme sobre canvis a nivell social, polític i econòmic que ell estava promocionant. La poca crítica que presentava en aquell moment es redactava en to d’humor i a través d’insinuacions pel qual els egipcis són molt coneguts. El primer sistema de televisió arriba l’any 1960. Durant aquest període el govern egipci decideix ampliar la cobertura a àrees més poblades.

A Síria mitjançant la Corporació de Televisió i Radiodifusió, l’any 1950, es van establir tot de transmissors arreu del país. Passant d’una potència de 13,6 a 150 kilowatts. El primer sistema de televisió, també, arriba el 1960. Passa de tenir 42.000 receptors de televisió l’any 1961 a un milió l’any 1986.

Al Iraq  l’expansió de la ràdio es va produir immediatament després de la revolució del 1958, moment en que el règim es trobava en una lluita propagandística juntament amb Egipte i Síria (i s’esforçava per transmetre el seu punt de vista).

Al Sudan, l’any 1956, quan esdevingué independent, el nou règim va traspassar el control de la radiodifusió d’un comitè semi-autònom de personalitats destacades sudaneses a un departament governamental, que van realitzar un gran esforç per aconseguir una xarxa nacional que estigués en antena 17h/dia.
Al sud del Iemen i Algèria els grups revolucionaris que van substituir els règims colonials també dedicaren grans esforços a fer més eficients i controlables les emissores de ràdio. Ells mateixos havien realitzat moltes destroces durant les lluites revolucionaries. Al sud del Iemen la cadena de televisió dirigida pels britànics va quedar tant danyada que tardaren gairebé dos anys en reconstruir-la.

A Líbia, el Servei de Radiodifusió Libi ha estat sota control governamental des de 1962. Tot i que els ciutadans libis podien veure la televisió d’altres països, la monarquia no va tenir la necessitat de crear una televisió nacional (aquest procés començà tímidament cap al 68). Quan el grup d’oficials de l’exèrcit ocuparen el poder a la monarquia el Servei de Radiodifusió Libi va passar a mans del Consell de Comandament Revolucionari, que de seguida planificà un augment de la cobertura (en quant a oients) i la televisió nacional esdevingué una prioritat.

A l’Aràbia Saudita el Servei de radiodifusió d’Aràbia es va establir el 54 però la televisió no comença fins el 64.


2. Sistemes de radiodifusió lleialista (Broadcasting loyalists)

A excepció del Líban, la incorporació i desenvolupament  de la ràdio i la televisió al Marroc, Tunísia, Jordània, Kuwait, Aràbia Saudita, Bahrein, Qatar, EAU, Oman i el nord del Iemen va ser més lenta i menys políticament agressiva que la del sistema anterior. Probablement això és degut a que aquests països no tenien gaire interès en que les seves societats fossin gaire actives.

Els continguts que presenten són menys polítics i més dirigits cap al entreteniment, el foment de la cultura popular i la presentació dels últims èxits del govern de torn (les virtuts dels més alts mandataris). 

A aquells editors que s’aplicaven millor la autocensura se’ls donava més llibertat a l’hora de decidir la seva programació. Com en la majoria dels països no existeix una oposició organitzada, punts de vista divergents als de l’estat no es veuen reflectits en els nous mitjans electrònics. Fins hi tot països com el Marroc o Kuwait, on sí existeix una petita oposició política, la llibertat d’expressió es veu limitada.

Casos específics:

Al nord del Iemen les primeres emissions comencen poc després d’acabar la 2aGM. En aquell moment no es disposava d’inversions suficients com tampoc de professionals qualificats. Com que el govern no hi mostrava gaire interès a finals dels 70 el sistema encara era molt rudimentari (amb solament 90.000 receptors per una població total  de 5 milions).

Quan Aràbia Saudita va posar en marxa la seva primera emissora (l’any 1948) solament es podia escoltar a la zona de Jidda-Mecca. El govern conscient del seu paper a nivell  internacional (d’ambaixador/protector del rol dels llocs sagrats islàmics) va decidir desenvolupar una emissora d’ona curta que tenia la capacitat d’arribar als musulmans d’Indonsia, Pakistan...d’altre banda la ràdio nacional no es va impulsar gaire. Pel que fa les retransmissions televisives, aquestes començaren l’any 1965. Tot i que disposava de fons suficients com per dur a terme la iniciativa abans, degut a les reticències dels grups conservadors, el govern va acabar dubtant (pensant en les conseqüències socials que podia comportar)i no actuà fins més tard. La possibilitat d’introduir publicitat es va permetre el gener del 1986.

A Kuwait la primera emissió de ràdio va tenir lloc l’any 1952 (amb una durada de 2’5h/dia). Va ser el primer país d’aquest grup a invertir en televisió gràcies als ingressos que obtenia pel petroli. Però el control de les cadenes no es va fer real fins l’any 1961.

El govern de Jordània no va crear la seva primera cadena fins l’any 1968, quan al país ja hi havia més de 10.000 receptors. Per aquest motiu, anteriorment, molts professionals havien immigrat als països del golf pèrsic esperant trobar més oportunitats de feina.

Qatar i Abu Dhabi van engegar les seves primeres emissores de ràdio entre 1968-1969. Omar no en va tenir una fins el 1970.

Encara l’any 1968 cap dels petits i baixos emirats del golf disposava d’un TV pròpia, per aquest motiu els seus ciutadans compraven televisions amb receptors per poder veure la televisió nacional de Kuwait i d’Aramco (Dhahra, Aràbia Saudita). Així es va generar/iniciar una cursa competitiva entre els diferents estats, que va encoratja Dubai, Abu Dhabi i Qatar a  utilitzar els diners que disposaven del petroli per a la creació de les seves pròpies cadenes (1968, 1969 i 1970 respectivament).

El govern de Jordània no va crear la seva primera cadena fins l’any 1968, quan al país ja hi havia més de 10.000 receptors.

Una enquesta realitzada l’any 1973 indicava com més del 25% dels tunisians adults i urbans encara no escoltaven la ràdio ni un cop per setmana. Marroc i Tunísia van crear les seves cadenes respectivament el 1962 i el 1966. A Tunísia inicialment es tractava d’una cadena privada però després va passar a mans del govern.  Els tunisians i marroquins, al trobar-se a la costa mediterrània, podien captar els senyals de televisions europees.

  1. Sistema de radiodifusió libanesa (Lebanese broadcasting)
  2.  
El precedent de la ràdio governamental libanesa es troba en la que va establir la colònia francesa. Aquesta en un inici va ser dirigida pel Ministeri d’Interior i posteriorment pel Ministeri d’Informació.  Aquest sistema va promoure un impuls relativament lent dels nous mitjans electrònics. Com la propietat de la premsa en uns inicis fou privada, les implicacions econòmiques van limitar una mica l’atenció a les implicacions socials. El primer intent d’establir una cadena de televisió es va produir l’any 1954, quan dos homes de negocis ho van demanar al govern, però no ho aconseguiren fins al cap de dos anys. Un acord establia que no podien emetre programes que atemptessin contra la seguretat pública, moral, dels grups religiosos i exagerar la imatge d’una personalitat política o partit. A més havien d’accedir a retransmetre gratuïtament uns butlletins informatius realitzats des del Ministeri d’Informació. Quan la CLT va començar a emetre l’any 1959 va ser la primera televisió comercial del món àrab. No tenia el monopoli ja que un altre grup d’empresaris libanesos havia demanat permís per crear Tele-Orient. Totes dues depenien dels ingressos per publicitat. Fins al punt d’arribar a nivells similars als dels Estats Units però amb una organització/distribució diferent. La majoria del seus programes no eren polítics i gairebé ¾ parts de la programació eren importacions (pel·lícules, vídeos). Mentre la CLT tenia més importacions franceses, la Tele-Orient en rebia més d’americanes i britàniques.

Amb l’arribada de la guerra civil el contingut de la ràdio i la televisió es va veure afectat. Les diferents faccions esdevingueren interessades en els mitjans electrònics. Una emissora clandestina anomenada veu del Líban  va donar clarament suport  a una de les faccions més importants. En va sortir posteriorment una altre anomenada Voice of Arab lebanon.  Cap a principis del 76 i durant 7 mesos les diferents emissores i cadenes donaven suport a la l’armada àrab libanesa o a altres grups faccionals. Però cap a finals del 76 un nou president es va instal·lar al poder i els opositors van perdre el control sobre la ràdio i la televisió. Durant els següents 10 anys 7 desautoritzades emissores de faccions polítiques continuaren emetent els seus programes.

L’any 78, degut a les constants dificultats econòmiques, les dues cadenes comercials juntament amb el govern crearen una sola companyia anomenada Tele-Liban (les dues empreses privades controlaven el 25% mentre que el govern es quedava amb el 50% del share). Actualment el govern libanès es reserva la competència a atorgar llicències als diferents suports.

Televisió àrab des de 1990 (estructura)


L’arribada de la TV per satèl·lit va permetre que els diferents països poguessin veure cadenes d’altres estats.  Amb això emergeix un nou estil de televisió, amb noves cobertures i una programació diferent (on sorgeixen Talk shows que exploren temes que fins llavors solament s’havien tractat en l’àmbit privat, o on els noticiaris esdevenen més agressius). Per primera vegada es poden veure cadenes creades/dirigides per àrabs i pensades per a un públic àrab. Tot i la innovació tecnològica, en la majoria de països es van mantenir les cadenes terrestres.

Fins l’any 1994 no existien cadenes privades al món àrab, a excepció de les il·legals al Líban i Palestina. Però després van ser legalitzades a aquest dos països juntament amb Qatar, Egipte i Marroc.

Abans que la televisió per satèl·lit arribés al món àrab, moltes televisions internacionals de l’est van decidir emetre en àrab (BBC, Radio Monte Carlo, Voice of America...), permetent a la població escoltar una mena de comentaris que no podien en els mitjans àrabs. Escoltar emissores de ràdio occidentals en àrab en situacions crítiques va esdevenir molt comú.

Casos específics:

Al Líban la LBC (Lebanese broadcasting company) va ser la primera cadena il·legal establerta, l’any 1985, per les forces militars libaneses (considerada una cadena cristiana maronita). Durant els anys 90 la cadena Tele-Líban va perdre qualitat degut a la seva falta de finançament. A finals del 1991 s’oferien 10 cadenes de televisió més. Aquest mateix any el govern va decidir que solament podien ser propietaris de mitjans/suports aquells que tinguessin la nacionalitat libanesa. El 92 s’obligà a demanar llicències per poder retransmetre. La llei del 94 sobre els mitjans significà la fi del monopoli sobre la televisió, que va permetre la presencia de moltes firmes privades vinculades a partits polítics i grups religiosos. També es va decidir que un sol individuo no podia ser propietari de més d’un 10% del mitjà/suport. L’any 96 el govern solament va atorgar llicències a 4 cadenes privades. Líban destaca per ser un país amb molts nivells de censura, inclús restriccions no escrites que els periodistes compleixen. Actualment disposa d’unes 50 emissores fruit de la proliferació de mitjans o suports que va provocar la guerra civil.

L’any 1995, a Qatar, Shaikh Hamad bin Khalifa al-Thani amb un cop contra el seu pare va anunciar la fi de la censura (eliminant directament el Ministeri d’Informació), tot i així va crear una nova associació de ràdio i televisió (per supervisar les emissores estatals) i va mantenir la propietat de totes les ràdios i televisions a excepció d’al-Jazeera. L’any 1993 es va introduir la televisió privada per cable,tot i ser censurada.

L’any 1995 EAU va crear la EBC (Emirats Broadcasting Corporation) per fer una ràdio i televisió més eficient i competitiva. En aquell moment totes les emissores i cadenes eren propietat de l’estat. L’any 1999 va crear Emirates Media, una organització autònoma però lligada al Ministeri  d’Informació.

A Egipte la Egyptian Radio and Television Union (ERTU) es va crear l’any 1971. La censura es va mantenir amb una llei del 1975 (prohibint qualsevol crítica relacionada amb la religió,la seguretat nacional o les posicions o temes de govern). Entre el 1991-2001 la ERTU va engegar sis nous canals temàtics (sobre notícies, art, cultura...). Durant els anys 90 empreses privades volien crear les seves cadenes, però tot i els esforços no ho van aconseguir, encara l’any 2000 el Ministre d’informació va mostra la seva oposició a l’existència de cadenes privades. No va ser fins al 2003 que es van permetre.

A Palestina la televisió per satèl·lit va sorgir sota control israelià, durant els anys 90. L’any 93 no hi havia cap ràdio ni televisió àrab a la zona ocupada de Gaza, tot i que podien rebre la senyal de televisions jordaneses (que també es van topar amb el control i la pressió israeliana respecte el seu contingut).

Al Marroc el govern va continuar controlant la Radio-television Marocaine. L’any 1989 va permetre la incorporació d’entitats privades si accedien a fer una joint vernture amb govern.

A Jordània la JTV (televisió jordanesa) es va mantenir com la única televisió autoritzada per emetre. Finançada a partir de les tarifes per les llicències i d’ingressos publicitaris,  la majoria del programes són produïts per la mateixa cadena. L’agost del 2000 es va aprovar l’establiment de cadenes privades amb la condició que es respectessin els objectius i valors de l’estat.

A l’Aràbia Saudita el Departament de Serveis de radiodifusió del Ministeri d’informació continua tenint el monopoli. L’any 1996 com a resposta a la competència va introduir alguns canvis en els programes,  Incloent-hi un Talk show polític on els ministres i altres oficials sèniors havien de respondre a preguntes.

A Bahrein, l’any 1993, el govern va fer pública la Corporació Bahrein Ràdio i Televisió.

A l’Iraq fins el 2003 els mitjans electrònics va ser  utilitzats, com a propaganda. Punts de vista contraris no eren permesos. Entre el 1991 i el 2003 el nord d’Iraq va estar sota control Kurd. Emissores independents kurdes operaven emetent programes hostils a Bagdad. Amb el col·lapse del règim de Saddam Hussein, molts iraquians van començar a comprar televisions per satèl·lit per veure al-Jazeera, al-Arabiya , LBC-Hayat i d’altres cadenes. Les emissores kurdes van ser les més ràpides a aparèixer, d’altres de no kurdes van tardar a sorgir degut a l’alt cost i la manca d’equipaments.

A Kuwait la ràdio i la TV es va veure molt afectada per l’ocupació iraquiana.
A Tunísia el govern continua encarregant-se de la ERTT (Tunisian Radio and television Establishment) les notícies de la qual provenen directament de la agencia de notícies del govern, la TAP.

A Líbia el govern encara controla la radiodifusió a través del People’s Commitee of the Great Jamahiriya Television. No permet l’emissió d’opinions contraries al règim.

A Algèria la radiodifusió també roman sota control governamental. Tot i  que les diferents administracions ho han fet de forma més o menys estricta.

Al Sudan el govern controla la radiodifusió directament i el contingut ha de reflectir les polítiques del govern i les del Front Islàmic Nacional.

L’any 1985 es va llençar l’Arabsat (Satèl·lit àrab), però fou infrautilitzat. Diversos factors van portar a que els anys 90 destaquessin per la creació de satèl·lits de radiodifusió àrabs. La televisió per satèl·lit va permetre que aquesta arribés a molta més gent. Egipte va ser el primer país àrab a llençar una cadena per satèl·lit (Egipte que havia estat exclosa d’Arabsat).  La Middle East Broadcasting va ser la primera cadena pan-àrab en quan a contingut i a objectiu. La van seguir altres cadenes privades així com del govern.

L’any 1994 un grup d’empresaris Saudites van fundar Orbit una cadena pan-àrab amb base a Itàlia. I al Líban en van sorgir 4 més. L’any 1997 un grup d’empresaris encapçalats per un Siri van fundar el Arab News Network (ANN).
Durant els anys 90 un gran nombre de cadenes de televisió no governamentals va sorgir amb l’objectiu d’arribar a audiències pan-àrabs. El 2003 ja n’hi havia 14. Els seus fundadors havien de decidir si finançar-se mitjançant publicitat o a partir de tarifes als seus subscriptors.  La majoria van triar la primera opció (MBC, LBC, ANN, Future, al-Jazeera), mentre d’altres com ART o Orbit van optar per la segona. Basar-se en publicitat tenia un risc, i era el poc rendiment que podien donar les zones on es consumien les cadenes, degut a la debilitat econòmica dels països i per tant la poca capacitat de consum. Els anunciants no coneixen gaires coses sobre les seves audiències. A més la tecnologia digital va permetre la creació de més suports que augmentaren la competència per adquirir anunciants.

Degut al alt cost del mitjà, les primeres televisions per satèl·lit àrabs eren de les regions més benestants. Els talk shows i game shows eren més barats de produir i van tenir molt d’èxit entre l’audiència (especialment allà on la gent tenia menys oportunitats d’expressar la seva opinió).

Després que les empreses privades establissin les primeres cadenes per satèl·lit els governs les van seguir. Egipte 1990, Kuwait 1991, Tunísia i Dubai 1992, Jordània 1993, Marroc 1994, Algèria, Qatar, Iraq i d’altres.  El desembre del 1990, degut a la crisi del golf (causada per l’ocupació de Kuwait per part d’Iraq) l’ERTU va començar a retransmetre des de l’Arabsat. Bahrein i Qatar també van establir les seves mitjançant Arabsat.

L’any 1989 Iraq inicia les seves retransmissions per satèl·lit (inaugurat per Saddam Hussein). L’any 1990 degut a la invasió a Kuwait va ser expulsat de l’Arabsat i el 1994 va ser acceptat a canvi del pagament d’una multa.

Durant els anys 90 el contingut de les cadenes públiques o privades, terrestres o satèl·lits va canviar. Promogut, d’alguna manera, per les cadenes privades amb seu a Europa.

La radiodifusió per satèl·lit trenca amb dues barreres; l’analfabetització i el control estatal. Com que ignora les fronteres nacionals, l’incompliment de la censura es fa menys evident. Ara els governs han de tenir més en compte la opinió pública àrab. L’ús d’Internet, d’altra banda,  està limitat pel baix nivell d’alfabetització, la censura moral i política, el cost dels PC i el desconeixement d’anglès.

La radiodifusió per satèl·lit els ha permès veure’s a si mateixos des dels seus propis ulls i no des del punt de vista occidental. Un estudi conclou que abans els mitjans eren part de l’aparell del sistema però els canvis han fet possible no identificar una relació directe entre mitjans i estat, a excepció de Iraq, Síria, Líbia i la cadena al-Manar. La majoria de cadenes per satèl·lit sembla que parlen per veu del poble, a excepció d’Egipte, Jordània, Kuwait i Aràbia saudita. També s’han realitzat crítiques respecte el contingut pel fet de basar-se especialment en l’entreteniment i no en la discussió política. Fins hi tot al-Jazeera no critica gaire Qatar (nacionalitat del seus propietaris) .

Casos específics de cadenes pan-àrabs:

MBC (Middle East Broadcasting) pionera en innovar en programació. Tenia els seus estudis a Londres i utilitzava un estil occidental. Oferia programes de notícies, informes des del lloc o Open Talk Shows. Però la primera novetat que incorporava era que estava en àrab i es dirigia a una audiència àrab. Tenia corresponsals a tots els països àrabs a excepció del Sudan i Líbia.

Orbit va fer una joint venture amb la BBC, va acabar essent una cadena d’entreteniment. Ofereix moltes pel·lícules de Hollywood i programes americans.

L’ART tenia com a objectiu ser l’alternativa al entreteniment occidental que molts emetien. S’adaptava millor als requeriments culturals.

La LBCI es podria definir com a cadena d’entreteniment lleuger, que contractava presentadores atractives...

L’ANN dedica una gran proporció de temps a notícies i al anàlisis social i polític. El contingut no es particularment Siri i les relacions amb el govern han anat fluctuant (el seu director es el nebot de l’actual president de Síria i el cosí del president de Bashar).

Al-Manar es clarament un instrument polític per als seus propietaris, Hizbullah o partit de deu (moviment dedicat a confrontar Israel,  és també una organització social i partit polític al Líban). L’audiència pot clarament reconèixer la seva intenció.

L’any 1996 es va fundar a Qatar la cadena pan-àrab  amb més controvèrsia i influència, al-Jazeera. Va ser creada per una empresa privada i va rebre finançament del govern durant 5 anys . Les seves emissions començaren l’1 de novembre. Crear al-Jazeera és una de les moltes decisions que va prendre Hamad bin Khalifa al-Thani després de fer fora el seu pare amb un cop d’estat per tal d’iniciar un període liberal. Va abolir el Ministeri d’Informació, va patrocinar unes eleccions municipals i va permetre a les dones votar.  Probablement l’estat va decidir invertir en al-Jazeera per fer publicity de Qatar. Qatar era un dels països més petits del món que tot i les grans reserves de gas natural que tenia i la cooperació a nivell militar que establia amb els Estats Units, era molt poc conegut. Posar el seu país al mapa era un dels objectius del Emir. O competir contra Aràbia Saudita (MBC, ART, Orbit i al-sharq al-Awsat), que havia esdevingut el jugador dominant. L’estil i el caràcter d’al-Jazeera és més aviat pan-àrab que Qatarià, ja que la majoria de reporters no són de nacionalitat Qatariana. Volien fer una cadena que fos diferent, es van centrar en noticiaris i el tractament d’esdeveniments actuals, era una aproximació arriscada ja que les notícies i els seus comentaris podien afectar a sensibilitats del govern. A més el tractament formal de les històries variava de la resta de cadenes àrabs. Es van centrar en notícies àrabs i islàmiques, per això van obrir oficines a les principals ciutats àrabs. És l’única cadena àrab amb un corresponsal permanent a Israel (mentre les altres cadenes en tenen a palestina i ocasionalment entrevisten israelians).

Al-Jazeera s’havia establert com la millor font de notícies àrabs sobre el conflicte Israelià-palestí.  Va ser la primera en entrevistar oficials israelians. Alguns observadors diuen que es la cadena àrab per satèl·lit més vista. D’altres diuen que entre 40-50 milions dels 300 milions d’àrabs veuen al-Jazeera inclosos 3 milions a Europa i uns 100 mil  a USA. I diuen que en temps de crisis es dobla la seva audiència. Molts governs li han criticat programes específics. Afirmant que incitava a que els ciutadans es giressin en contra el seu (quan criticaven que no s’ajudés als palestins i mostraven imatges de la repressió israeliana). La resposta podia ser tancar l’oficina del país, Bahrein o Qatar en són exemples o aplicar accions legals com el cas de Kuwait. Han estat acusats de ser pro-iraquians (quan feien reportatges exclusius des de Bagdad) o pro-israelians quan entrevistaven israelians, també de pro-talibans o pro-binladens quan cobrien la crisis a Afganistan l’any 2002.

Quina és la relació d’al-Jazeera amb el govern de Qatar? En part s’exerceix una certa influència tenint en compte els subsidis que rep del govern i el fet que el seu director (Hamad bin Thamar al-Thani) és cosí de l’emir i també director del sistema de ràdio i televisió del govern. Un estudi detallat indica que al-Jazeera cobreix notícies negatives dels seus veïns però mai de Qatar. Els oficials d’al-Jazeera ho neguen i diuen que s’han cobert notícies negatives del país.

El seu rol i impacte segons opinions personals varia bastant. Els seus defensors diuen que presenta notícies balançades i útils per al procés polític, que promociona la democràcia. La terminologia utilitzada des d’al-Jazeera es molt diferent a la que s’utilitza en els mitjans occidentals. Mentre als suïcides palestins els anomena màrtirs i les accions israelianes assassinats, els mitjans occidentals parlaran de terroristes i objectius a matar.

Al-Jazeera ha redefinit el rol de les cadenes regionals. Ha posat Qatar al mapa i l’ha dotat d’un pes polític important. Al veure la tendència i l’èxit que ha adquirit al-Jazeera moltes cadenes van decidir readaptar-s’ho. 

Rugh, W.A. (2004) Arab mass media: newspapers, radio and television in Arab politics. Editorial Westport, Praeger.

Sònia Romaní


XARXES SOCIALS - Taula de continguts
·                     Presentació
·                     The medium is the massage (message)
·                     Tot l'activisme és l'activisme dels mitjans
·                     Suport a les idees
·                     Arab mass media. Newspapers, radio, and TV en arab politics
·                     Xarxes socials juvenils i la Mulid dance music
·                     Xarxes socials i xarxes socials
·                     Xarxes, nous mitjans i acció social
·                     Paisatge sonor del Islam
·                     Faxos i cassettes a l'Àrabia Saudita
·                     La blogosfera a Egipte
·                     La zona difusa d'acció popular. Precurssors
·                     Facebook i conspiratòria
·                     De la repressió estatal a la resistència popular
·                     Internet, una part de la realitat, però no tota
·                     Ocupació de l'espai públic
·                     Fonts primàries (i altres) d'informació

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada