SÍRIA - Antecedents

Síria és un dels països més volàtils en sentit polític i religiós del planeta. Primer va començar essent part de la civilització Elba, més tard, els perses varen conquistar el país i va ser quan el cristianisme es va començar a estendre per l’imperi. Seguidament els romans, és a dir, l’imperi Bizantí, va agafar el control de Síria fins que aquesta va caure en mans de l’imperi islàmic liderat per Ummayad, el qual expandeix aquest imperi. Els islamistes varen tenir el control d’aquesta terra fins que els Otomans el varen conquerir al 1516.

1. Imperi Otomà (1516-1918)

Els otomans eren uns turcs nòmades musulmans procedents d’Àsia central i convertits al islamisme a causa de la conquesta d’Ummayad al s. VIII. Aquest imperi estava liderat per Uthman el qual va fundar un principat al 1300 i, al cap de cinquanta anys va envair Europa.

No va ser fins l’any 1516 que els Otomans varen arribar a la terra de l’actual Síria, a causa de la pèrdua dels Mamuks en mans del Sultan Seim I.  Aquest imperi otomà estava liderat mitjançant la figura dels pashas, els quals eren líders administratius i militars però la seva autoritat era limitada, així que si ells recol·lectaven els impostos i mantenien l’ordre a la zona, els habitants de Síria els deixaven en pau . Per tant, aquest sistema no va crear gaire oposició en el poble sirià ja que, a més a més,  els turcs respectaven l’àrab com a llenguatge de l’alcorà i acceptaven la postura dels defensors de la fe. Durant el seu imperi, Damasc es va convertir en el millor port per la Meca i va adquirir un caràcter sagrat pels musulmans a causa de la baraka (força espiritual) dels pelegrins que passaven a causa del Haj (peregrinatge cap a la Meca).

Pel que fa a la seva administració, aquests seguien els models utilitzats pels anteriors governs, els quals consideraven que cada minoria religiosa constituïa una part en la que cada cap religiós de la comunitat en concret administrava els aspectes legals i també certes funcions civils. 

Si ens centrem en l’economia de l’imperi aquesta no creixia de manera favorable, ja que encara que intentessin reconstruir el país, tota Síria continuava essent pobre. A causa d’això, la població va disminuir un 30% i molts pobles petits desèrtics varen desaparèixer. Només la zona coneguda ara com a Líban va mostrar un creixement econòmic. Tot i això Síria continuava atraient comerciants europeus, els quals durant els segles de l’imperi otomà van transportar espècies, fruites i teixits procedents de l’Orient Mitjà cap a Europa. Per tant, el que es pot observar és que les ciutats de Damasc i Aleppo eren rivals a causa de l’ús del port i, per tant, del nombre de comerciants que en feien ús. Alguns d’aquests comerciants procedents d’Occident es varen fer missioners, professors, científics, etc. I, com a conseqüència, els governs respectius varen començar a demanar peticions per a defensar els seus drets. França, per exemple, va demanar el dret per a protegir els cristians ; Anglaterra va adquirir uns drets similars al 1580 i, a més a més, va establir The Levant company” a Aleppo, la qual servia per a regular el comerç anglès amb Turquia i, finalment,  Rússia va reivindicar drets de protecció per a la comunitat grega ortodoxa.

Va ser al segle XVIII quan l’imperi otomà va començar a presentar signes de declivi i, finalment al segle XIX els poders europeus varen començar a treure’n profit de les seves debilitats mitjançant la penetració política i militar, com ara la invasió de Napoleó a Egipte o l’ocupació francesa al Líban. Aquesta penetració occidental al territori Sirià va ser definitivament política després de la revolta de Druze a la província siriana de Líban al 1860, la qual va ser una revolta que va començar al nord del territori a causa d’un pagès procedent de l’església Maronite revelant-se en contra dels propietaris de la terra que eren cristians. Aquesta revolta es va estendre en direcció al sud, on els territoris eren propietats d’amos Druze. La conflagració va adquirir un caràcter intrasectari entre els Druzes i els Maronites. Aquesta revolta va finalitzar amb la matança de prop de 10.000 Maronites en mans dels Druze. Va ser a l’Estatut de 1861 quan el mont del Líban va ser oficialment independent encara que la seva administració va caure en mans de França.

Durant el segle XIX els otomans varen portar a terme varies reformes, les quals són les següents: Una de les reformes portada a terme prové de l’ocupació egípcia de Síria de 1831 a 1839 en mans d’Ibrahim Pasha, fill de Muhammad Ali, ja que va comportar un govern centralitzat i per tant també una reforma judicial, una regulació dels impostos, funda escoles i, a més a més va encoratjar l’educació. Tot i això aquest comandant va acabant essent impopular pels propietaris ja que va limitar la seva influència i, també ho va ser pels camperols perquè va augmentar els impostos i va establir un servei militar obligatori. Aquestes reformes varen tenir efectes diferents: per part dels Kurds i dels Alauís aquestes varen ser positives, en canvi, però, pels Druzes que vivien en el Jabal Druze varen ser negatives ja que els hi treien la seva autonomia judicial i l’exempció de fer el servei militar. En general, però, aquestes reformes no varen tenir gaire suport, tot i així, algunes de les més eficaces varen ser l’obertura de noves terres pel cultiu i el començament de l’establiment de les tribus beduïnes.

Finalment, Sultan Abdul Hamid (1876-1909) va adquirir reputació com el sultà més opressor, ja que els seus enemics varen morir ràpidament i els impostos varen augmentar fortament. Adbul Hamid va intentar rebre el suport dels musulmans introduint idees islàmiques però tot i això la seva crueltat i les seves influències culturals d’Occident varen iniciar el primer acte del nacionalisme àrab. L’any 1918 les tropes d’Emir Faisal de procedència àrab amb l’ajut de les tropes britàniques, concretament de T.E Lawrence, van conquerir Damasc i, d’aquesta manera, van acabar amb l’imperi Otomà. 

2. L’imperi francès

En aquell moment les limitacions geogràfiques del territori Sirià eren des de les muntanyes de Taurus a Turquia fins al Sinaí.

L’entrada formal de les tropes aràbigues sota Emir Faisal es va produir el 30 d’Octubre de 1918 i, d’aquesta manera s’acabava amb l’imperi otomà. En aquell moment es va establir un govern parlamentari a Damasc  i dos anys més tard es va constituir com un regne àrab independent sota el Rei Emir Faisal, que més tard serà declarat com a Rei d’Iraq. Va ser més tard quan França va ocupar Síria ja que la Lliga de Nacions la hi posa sota el seu mandat. Tot i això al 1916 els governs d’Anglaterra i de França  ja varen pactar la seva repartició d’aquest territori a través del pacte Sykes-Picot, cosa que va fer que el pensament del habitants sirians de que el seu país seria autogovernat desaparegués. La rivalitat entre França i Anglaterra per l’Orient Mitjà va continuar després de que els dos països s’haguessin dividit la zona mitjançant el pacte de San Remo. Aquesta zona va ser dividida en quatre parts i compartida, d’aquesta manera, entre les dues grans potències, França i Anglaterra, de tal manera que França s’apropiava la part actual de Síria i Líban i Anglaterra, per la seva banda, es quedava Palestina i Jordània.

  

França volia augmentar la seva força mitjançant el suport i la separació de les minories religioses i, també, debilitant el moviment nacionalista àrab. Originalment França havia planejat establir tres estats sectaris: per una banda els Sunnis musulmans, per una altra els Druze i una altra part ocupada pels Alauis. Més tard, però, França va decidir incorporar una altre estat ocupat per cristians a l’àrea del Mont de Líban.  A l’Est, a la vall de Biqa, estava poblat per musulmans i a l’Oest, a l’estat cristià, es va estendre cap a la costa per a incorporar les ciutats de Trípoli, Beirut, Sidon i Tire. La resta de Síria, per això, es va dividir en cinc àrees semi autonòmiques , les quals accentuaven les diferències religioses.

França utilitzava un sistema basat amb l’opressió i aquest aspecte es pot veure en diferents actes. En primer lloc el franc es va establir com a base de l’economia i, a més a més el manegament del diner estava en mans dels banquers francesos. Un altre aspecte important és que el francès es va establir com la llengua oficial de les escoles i en els alumnes se’ls obligava a cantar La Marseillase. En poques paraules es pot dir que durant el seu mandat tots estava sota el control dels francesos. A causa d’aquesta situació global, els sirians es varen convertir en persones desil·lusionades i rancoroses cosa que va provocar un gran nombre de revoltes, encara que moltes d’elles no es podien considerar com a expressions de desig per la independència del país, sinó que eren revoltes fetes per grups individuals en contra de les interferències estrangeres.

Un dels problemes més immediats que varen tenir els individus va ser la unió de Síria, després de que els colonitzadors l’haguessin dividit en diverses parts. Tot i els esforços l’any 1925 les ciutats d’Aleppo i de Damascus es varen unir i, un any més tard, Líban va esdevenir una república independent sota el control de França.

Al 1925, a causa de la resistència siriana a l’ocupació Francesa del seu territori es varen desenvolupar una sèrie de revoltes. Una d’aquestes revoltes es va difondre des del camp i varen unir els Druzes, Sunnis, Shiites, Allauis i Cristians els quals es varen desplaçar cap a la capital, liderats pel pasha Sultan al Atrash. Les noticies d’aquesta rebel·lió, començada pels Druze, es va escampar per tot Síria i s’instigaren les revoltes a Aleppo i Damasc. Al mes d’Octubre, els Druze varen envair Damasc  i va ser quan els militars francesos van respondre amb unes fortes tècniques de sublevacions, les quals seran utilitzades més endavant a Algèria i Indoxina, com ara demolicions de cases, càstigs col·lectius en els pobles, execucions, etc. La revolta, finalment, es va acabar a final d’any ja que  va ser frenada pels francesos mitjançant un fort bombardeig a les zones civils, incloent-hi Damasc.

El retorn de l’ordre va donar al govern militar francès una oportunitat per contribuir amb els sirians en un autogovern, una obligació demandada a França per la Lliga de Nacions.  Al 1928 França va permetre la formació d’un grup nacional, Al Kutlah al Watariyah, compost per diversos grups nacionals centrats a Damasc. Aquesta aliança nacionalista tenia com a líders a Ibrahim Hannanu i Hashim al Atassi.  Les eleccions d’aquell any per l’assemblea constituent van posar al Bloc Nacionalista al poder i, Ibrahim Hannanu es va disposar a escriure la constitució, la qual contemplava la reunificació de Síria i ignorava l’autoritat francesa. Dos anys més tard, França imposa una constitució amb menys articles que haurien donat a Síria un autogovern unificat.  Al 1935 mort el líder nacional Hannanu cosa que va portar, juntament amb la vaga general de 1936, a unes noves negociacions per establir un tracte amb França. Els dos països van concloure el tractat d’aliança entre ambdós aquell mateix any. El parlament de França mai fa rectificar el tracte, però va donar una certa esperança a Síria amb el primer govern nacionalista al poder amb Hashim al Atassi com a president. França va donar alguns avantatges als sirians, com ara donar algunes funcions del govern local al sirià. Hi va haver alguns elements que varen debilitar el govern sirià com ara la demanda del territori d’Alaxandretta pels turcs, les revoltes àrabs a Palestina, les diverses crisis econòmiques provocades per la depreciació del franc o la carència d’unitat entre els sirians. Durant les negociacions entre Síria i França al 1939, Turquia havia preguntat per la reconsideració de la situació de Hatay, zona situada a la província d’Alaxandretta, la qual tenia una extensa minoria turca. En aquests, al 1921, se’ls havia concedit un sistema administratiu especials sota el mandat de França juntament amb els trucs. Les negociacions entre França i Turquia varen acabar el dia 13 de Juliol de 1939 amb França acceptant l’absorció d’Alexandretta per part dels Turcs.

Finalment les diferències van dividir França i Síria, la qual tenia líders nacionalistes que sentien que França no defensava suficientment els seus interessos. I, per acabar,  Síria va proclamar la seva independència al 1944, però no va ser fins el 17 d’Abril de 1946 que va ser reconeguda com a una república independent, deixant el país en mans del govern republicà que s’havia format durant el seu mandat.

3. Després de la independència (de 1946 a 1970)

L’herència de l’Antiga Síria, de l’imperi Otomà i del mandat francès va deixar als habitants sirians amb fidelitats a la seva pròpia nació i als seus veïns. Durant el mandat francès els líders sirians estaven units en el seu únic objectiu que era aconseguir la independència. D’aquesta manera, doncs, els conflictes entre els diversos grups varen ser posposats però amb la marxa dels francesos, aquesta unitat va desaparèixer i varen començar les desavinences polítiques, ja que no es posaven d’acord amb el tipus de govern que es volia establir, és a dir, monarquia, república, democràcia parlamentària o presidencial, etc. Tot i això, tots els líders acceptaven la idea de que Síria formava part d’un conjunt més gran. A  més a més, a causa de l’herència cultural de França i d’Estats Units els líders es varen dividir ja que uns buscaven ‘amistats’ a Occident i uns altres a la URSS.

Després de la independència es va produir un ràpid desenvolupament econòmic, tot i això la part més interessant no és l’economia sinó la política, ja que aquesta va esta marcada per una gran inestabilitat fins a finals de 1960.

La independència de Síria va començar sota la presidència de Shukuir al-Kuwalty tot i això al 1949 es va produir un cop d’estat liderat per Husni al-Za’im,  el qual va ser reconegut pels governs aràbics i els Occidentals. Al-Za’im va ser escollit president de Síria després d’abolir els partits polítics i proposant-se ell mateix com a únic candidat. Entre els èxits aconseguits per al-Za’im hi havia el projecte de portar aigua des del riu Eufrates a Aleppo o construir noves carreteres i hospitals, encara que la seva ambició personal va reduir la hisenda pública i va perdre el seu suport polític. Un any més tard al-Zaim va ser subjecte d’un cop d’estat liderat pel seu company Sami al-Hannawi el qual va arrestar a al-Za’im al 14 d’Agost de 149. Al-Hannawi va establir una nova llei electoral que permetia el vot de les dones, les quals van poder votar a les eleccions del 15 de Novembre de 1949. Tot i això, Sami al-Hannawi només va durar uns mesos al govern ja que va patir un altre cop d’estat encapçalat pel Coronel Adib al-Shishakii que va continuar al poder fins 1954, ja que a causa de la creixent oposició es va veure obligat a deixar el càrrec i el país. Aquest cop de 1954 va portar als nacionalistes i socialistes àrabs al poder.  En resum es pot dir que des de 1946 fins a 1956 Síria va tenir 20 ministres diferents i quatre constitucions.  Del 1954 al 1958 va ser un període marcat pel creixement del ‘pan-arab’ i l’esquerra centrista com a forces polítiques de l’expansió de la classe mercadera marina i propietaris.

L’any 1948 Síria es va involucrar a la Guerra Palestina que va desacreditar el lideratge sirià i va tenir com a resultat la creació de l’Estat d’Israel, i no va ser fins el Juliol de 1949, que Síria va signar un acord d’amnistia amb Israel.  Durant la ciris de Suez al 1956 i després de la intervenció a la península del Sinaí per les tropes d’Israe, la llei marital es va declarar a Síria, la qual significa una imposició de control militar per les autoritats, en aquelles zones concretes que pateixen uns fonaments d’emergència quan el govern civil fracassa o també quan hi ha un gran nombre de revoltes. Al novembre d’aquell mateix any, Síria va signar un pacte amb la URSS en que ella oferia el seu suport en la influència comunista i, en canvi la URSS els proporcionava equipament militar. Aquest augment militar va preocupar a Turquia, raó per la que Síria juntament amb la URSS, van acusar a Turquia per acumular les seves tropes a la frontera.

La inestabilitat política durant els anys següents al cop d’estat de 1954, juntament amb el paral·lelisme entre les polítiques de Síria i Egipte i el interès del seu president, Gamal Abdal Nasser, al lideratge, van comportar al suport de Síria per a la unió amb Egipte; i el dia 1 de Febrer de 1958 el president de Síria, Shukri al-Kuwatli, juntament amb Nasser varen anunciar la unificació dels dos països i, creant d’aquesta manera, la Unió de la República Àrab. Aquesta unificació va ser un fracàs, ja que era un partit d’estructura monolítica i, a més a més, les decisions es prenien al el Caire. En aquesta època va ser quan es varen establir les reformes agràries de l’any 1958, de les quals en parlarem més endavant.

Després del cop d’estat del 28 de Setembre de 1961 Síria es va independitzar d’aquesta unió, creant ella mateixa la República Aràbiga de Síria. Durant els 18 mesos següents hi va haver una gran inestabilitat marcada per diversos cops d’estat i, acabant el dia 8 de Març de 1963 amb la instal·lació pels militars esquerrans procedents del NCRC (National Council of the Revolutionari Command) al govern. Aquest era un grup de militars i civils oficials que varen assumir el control de tota l’autoritat executiva i legislativa. Aquesta absorció del poder, però, va ser enginyada pels membres del partit Socialista de la Resurrecció, és a dir, el partit Ba’ath, els quals estaven actius a Síria des de finals dels anys 40. Aquesta actuació va anar seguida d’un cop d’estat per part del partit Ba’ath a Iraq.  El nou govern Sirià va explorar la possibilitat de crear una federació amb Egipte i Iraq, la qual es va portar a terme el 17 d’Abril de 1963 a el Caire. Aquest pacte, però, va fracassar a causa dels desacords entre els partits dels tres països. Tot i això els règims Ba’ath de Síria i Iraq van començar a treballar per a una unitat bilateral, la qual es va enfonsar el Novembre de 1963 quan el règim Ba’ath d’Iraq va patir un cop d’Estat.

El 23 de Febrer de 1966 un cop d’oficials de l’exèrcit van portar a terme un exitós cop d’estat dins del mateix partit i, a més a més, varen posar al president Hafiz a la presó, van dissoldre el conjunt de ministres i, finalment, van abolir la constitució provisional promulgada al Març de 1964.  El juny de 1967 Israel va ocupar el Golan cosa que va comportar l’anomenada Guerra dels 6 dies que va afeblir el règim socialista establert al 1966. Finalment, el 13 de Novembre de 1970, el ministre de defensa Hafez al-Assad va portar a terme un sanguinari com d’estat enderrocant, d’aquesta manera, el lideratge del partit civil i assumint el rol de president.

4. La Era Assad

El període següent va estar marcat per enfrontaments entre els fundadors del partit Ba’ath i la generació jove dels militants del partit, els quals varen entrar al poder al 1966.  Un cop Hafez al-Assad va assumir el poder, va crear una infraestructura organitzativa pel seu govern amb l’objectiu de consolidar el seu control. 

El març de 1971 el partit Ba’ath controlava el congrés regional i va escollir 21 membres nous de l’ordre regional presidit per Assad i, a més a més, es va portar a terme un referèndum nacional per confirmar la presidència d’Assad en un termini de set anys.  Un any més tard Assad va formar el Front Nacional Progressista, una coalició de partits dirigits pel partit Ba’ath i, el 12 de Març de 1973 es va promulgar una nova constitució i unes eleccions parlamentàries, les quals eren les primeres des de 1962. Durant aquell any el règim d’Assad estava sota tensió a causa de les diferències sectàries entre la majoria Sunni i la minoria Alaui. La majoria religiosa Sunni es va consolidar com a principal oposició del règim, els quals demanaven que es declarés l’Islam com a religió de l’Estat. Aquests militants, a més a més, varen organitzar una sèrie de revoltes al Febrer de 1973 a ciutats conservadores com ara Hama o Homs, en les que un grup de manifestants van resultar morts o ferits.

Un dels moments més difícils del règim d’Assad va arribar a l’Agost de 1977, ja que la seva popularitat va ser provada. Aquell mes va ser quan els sirians van anar a les urnes per escollir el People’s Council per una durada de 4 anys, és a dir, des de 1977 a 1981. Els resultats electorals es van caracteritzar per una enorme abstenció ja que només el 4 o 6% va anar a votar dels 4 milions possibles.  Aquestes eleccions varen indicar el descontentament de la població amb el govern, un descontentament que va promoure a Assad a  iniciar la seva política d’anti-corrupció, gràcies a la va fer que sortís escollit per segona vegada president per un termini de 7 anys. Tot i això la seva reelecció va coincidir amb el començament d’un període de descontentament local que fins i tot es va notar en el cercle intern d’Assad, el qual mostrava signes de dissolució.

El règim d’Assad, al igual que qualsevol règim, també tenia varis grups d’oposició, el més important estava format pels Sunnis Musulmans, tal i com ja s’ha comentat anteriorment. Un altre grup d’oposició estava format pels Germans Musulmans els quals constituïen el grup més gran i el que tenia més militants. Per últim, un altre sector de la societat que s’oposava al règim dictatorial d’Assad eren els intel·lectuals o les associacions professionals els quals no tenien el propòsit de fer caure el règim sinó de reformar-lo.  A la primavera de 1980 aquests grups professionals van formar una aliança anomenada Reunió Democràtica Nacional (National Democratic Gathering) i van demanar llibertat de premsa, llibertat d’acció política, van promulgar una llei civil per acabar amb l’estat d’emergència que s’havia proclamat al 1963 i, finalment, lliures eleccions al parlament.

A finals dels anys 70 i a principis dels 80 hi va haver un gran nombre de atacs violents des del punt de vista religiós, la majoria d’ells instigats pels Germans musulmans. El Juny de 1979  un home armat procedent dels Germans musulmans  va matar a 50 cadets Alauis de l’acadèmia de l’exèrcit d’Aleppo, cosa que va provocar que el govern arribés a la conclusió d’acabar amb l’oposició i va fer-ho sense pietat. Tot i això el suport als Germans Musulmans va créixer durant els dos anys següents. Els atacs terroristes portats a terme pels militants Sunnis musulmans durant aquest període es van centrar a les zones urbanes com ara Damasc, Hamah o Homs. La violència va arribar al seu punt àlgid el 3 de Març de 1980 a Aleppo i després es va estendre cap a Homs, Hamah, Dayr i Zawr, on les instal·lacions de partit Ba’ath van ser atacades i, al Juny de 1980 els Germans Musulmans varen intentar matar a Assad.  La seguretat del govern va intentar que els aquests marxessin de Hamah i d’Aleppo a finals de Març i a principis d’Abril de 1981. Aquesta actuació va tenir com a resultat la mort de 200 o 300 persones i la destrucció d’ambdues ciutats tot i que després el règim va implantar mesures socials, polítiques i econòmiques per millorar la imatge del règim i guanyar suport popular.

El Febrer de 1982 els Germans Musulmans van preparar una emboscada les forces del govern que estaven buscant dissidents a Hamah. Milers de tropes sirianes es van moure cap a la ciutat i varen aixafar els insurgents durant dues setmanes sagnants.  Al final d’aquesta batalla es varen contar que entre 10.000 i 25.000 persones havien mort, incloent-hi els 1000 soldats morts.

Als anys 90 Assad va intentar liberalitzar els controls econòmics i permetre algunes llibertats polítiques, cosa que va comportar que 300 presos polítics, aproximadament, fossin alliberats al 1992 i, a més a més, els jueus sirians van tornar a tenir el permís per viatjar.

Pel que fa a la política exterior està marcada per diverses confrontacions amb els seus països veïns. Un dels moments més difícils pel règim d’Assad va venir a la segona meitat dels anys 70 com a resultat de la intervenció siriana a la guerra civil del Líban. Durant l’any 1976 Assad estava firmament decidit a estabilitzar la situació volàtil del Líban mitjançant l’enviament de tropes, primer unilateralment i després com a part del Líban com a mobilitzador de la pau per l’ADF (Arab Deterrent Force). Aquesta intervenció en el Líban en el bàndol dels cristians va tendir agreujar les relacions amb altres països àrabs, com ara Egipte o Iraq. A principis de 1987 les tropes sirianes encara controlaven una gran part de l’Est del Líban.

En afers exteriors el règim d’Assad traçava una trajectòria pragmàtica i independent de la que utilitzava a l’interior del seu país. Síria va mantenir estretes relacions amb la URSS i altres estats de l’Europa de l’Est en el mateix moment que Assad va intentar augmentar les relacions entre Síria i Jordània amb Estats Units i amb altres nacions occidentals, com ara amb Anglaterra. Als anys 80 Síria va continuar tenint relacions sèries amb la URSS, la qual va restablir les forces de l’exèrcit sirianes amb armes sofisticades. Aquesta relació es va acabar amb un tracte amistós i cooperació el dia 8 d’Octubre de 1980. Des de 1982 síria ha estat rebent grans quantitats de petroli d’Iran com a devolució pel seu suport i com a compensació pel tancament del conducte del petroli d’Iraq.

La relació entre Síria i Israel ha estat molt complicada al llarg dels anys. L’any 1994 alguns oficials sirians es van reunir amb els representants del Rabí Yizhak d’Israel per aconseguir el retorn del Golan Heights, cosa que Assad volia des de feia molt de temps. El Golan Heights és  una de les causes de la confrontació entre aquests dos països i la importància d’aquesta zona és l’aigua que causa ja que produeix el 30% de l’aigua que necessita Israel.  Després de l’assassinat d’aquest Rabí les xerrades sobre la pau amb Israel eren discontinues fins que es va tornar a arribar a un punt mort.  Al 1997 la secretaria d’estat dels Estats Units, Madeleine Albright, va anunciar que visitaria Síria com a mostra del seu esforç perquè les negociacions per la pau amb Israel tornessin a posar-se en marxa. Al Maig de 1999 l’elecció d’Ehoul Barak com a primer ministre d’Israel va comportar una nova esperança per a millorar les relacions amb Israel i una nova ronda de xerrades de la pau es van donar a lloc a Estats Units entre ambdós països. Síria es va oposar al tractat de pau entre  Egipte i Israel al 1979 i va ser un dels pocs estats àrabs a suportar Iran amb la seva guerra amb Iraq i, durant l’Octubre de 1990 Síria va fer un tractat amb la URSS a 20 anys, la qual rebia una gran quantitat d’armes soviètiques. Tot i això, un any més tard Síria es va desarmar ja que va firmar un tracte amb Beirut per posar les relacions estables i unes bases pacífiques. Les relacions entre Israel i Síria van ser tenses durant els anys 80 i, finalment l’any 1981 Israel es va annexionar el Golan Heights.  Als anys 90 Síria es va afegir a la coalició de forces contra Iraq i va acceptar participar a les xerrades de pau amb Israel un any més tard. 

          

La relació de Síria amb Jordània durant aquesta època té un punt àlgid el dia 18 de Setembre de 1970 durant el Setembre negre a Jordània on Síria va provar d’intervenir en nom de les guerrilles palestines. Al-Assad va enviar forces armades equivalents a una brigada amb tancs, alguns d’ells suposadament de forma precipitada. El 22 de Setembre de 1970 la força real d’aire de Jordània va començar a atacar les forces sirianes, les quals van resultar molt mal ferides.

Síria també va establir relacions amb Egipte, una d’elles durant la Guerra d’Octubre. El dia 6 d’Octubre de 1973 Síria i Egipte van començar la guerra YomKippur o també anomenada ‘La Guerra del Ramadan’ a causa de la preparació d’un atac sorpresa a Israel amb la intenció de recuperar el territori del Golan Heights i la península del Sinaí. Ambdós països varen perdre les seves possessions inicials a les tres setmanes de la guerra  i, a més a més, Israel va continuar ocupant els territoris que Síria i Egipte buscaven.

Una altra relació establerta pel govern sirià va ser amb el Líban, una relació molt complexa. A principis de 1976 la Guerra civil del Líban anava de manera desfavorable pels cristians Maronites. Síria, doncs, va decidir enviar 40.000 homes al país per evitar que els cristians fossin envaïts, encara que al cap de res Síria va començar a introduir-se en aquesta guerra començant, d’aquesta manera, els 30 anys de la presència siriana al Líban.  Després de 15 anys de la guerra civil, Síria va lluitar pel control sobre el Líban com a una estratègia per afeblir Israel al sud del Líban.  Molts intel·lectuals veuen la presència de l’exèrcit Sirià al Líban com una ocupació, especialment després del final de la guerra civil al 1990. Síria va continuar la seva presència al Líban fins al 2005, amb una gran influència en la seva política. Actualment les economies de Síria i de Líban són totalment independents.

El règim autoritari d’Assad va estar condemnat pels estrangers a causa de la seva contribució amb el terrorisme i pel contrabandisme de drogues. Aquests dos càrrecs s’han alleugerit, actualment, des de que es va saber que el líder estava formant al seu fill per succeir-lo, ja que a finals de 1990 van corre rumors de que l’estat mental del president no era massa bo, ja que li agafen lapsus mentals. Tot i això, en aquell mateix any, Assad va ser escollit a un 5é termini de govern durant 7 anys.

Hafez Assad va morir el 10 de Juny de 2000 a causa d’un atac de cor. El seu fill, Bashar Assad, de 34 anys va ser escollit de manera secreta com a secretari general del partit Ba’ath una setmana després. Un cop mort el president el parlament va haver de reformar la constitució per disminuir l’edat mínima per a ser president de 40 a 34 anys per aconseguir, d’aquesta manera que Bashar Assad fos el següent president.  En el referèndum de Juliol Bashar va guanyar amb un gran suport, del 97,29% dels vots, com a successor del seu pare i va començar el seu període de 7 anys al govern el dia 7 de Juliol de l’any 2000.   El novembre d’aquell mateix any el nou president va ordenar alliberar més de 600 presoners polítics, encara que diferents fonts de defensa dels drets humans diuen que encara hi ha centenars de presos polítics a les presons sirianes.

Síria, en aquell moment, hi estava havent moltes tensions ètniques i aquestes es varen incrementar degut a un accident produït en un estadi de futbol a Al-Qamishli, on 30 persones van resultar mortes i més de 60 ferides. Aquests enfrontaments varen sorgir al camp entre els fans Kurdish de l’equip local i els fans àrabs de l’equip visitants a la ciutat de Deir al-Zar. Segons Amnistia Internacional centenars de persones, la majoria Kurds, van ser detinguts després dels fets, els quals van ser maltractats i torturats. L’abril de 2001 els germans musulmans, els quals varen patir la massacra durant el 1982 a Hama, van anunciar la seva intenció de tornar a la seva activitat política.

Les relacions amb Israel durant el mandat de Bahar Assad van continuant essent complicades i complexes. El dia 5 d’Octubre de 2003 Israel va bombardejar un lloc a prop de Damascus dient que era part d’un entrenament dels membres del Jihad, però aquests varen dir que aquell camp estava fora d’ús. Aquesta acció d’Israel va ser condemnada pels governs europeus. El setembre de 2007 la institució siriana va ser bombardejada a la regió Deir ez-Zor i, com que ningú va presentar la responsabilitat d’aquest acte, Síria va decidir culpar a Israel, el qual va declarar que aquella zona era una facilitat nuclear amb un propòsit militar.

Les tensions entre diferents sectes religioses també van continuar amb tensió i això es pot veure exemplificat en el cas que va succeir al juny de 2005 quan milers de Kurds es van reunir a Qamishli, en forma de protesta per l’assassinat de Sheikh Khazanawi, un clergue Kurdish a Síria, que va resultar mort en mans de la policia.  El mes de Març de 2008, segons els Drets humans  les forces de seguretat sirianes van obrir foc als Kurds quan aquests estaven celebrant el festival de la primavera. Aquest tiroteig va acabar amb tres morts.

Un aspecte molt important a assenyalar que es va produir durant el seu mandat és la Llei 56 de l’any 2004, la qual reformava tot el sistema agrari i econòmic del país. Aquesta llei, concretament, regulava les relacions de parceria que s’havien produït fins llavors.  Aquests tipus de contracte es donaven a Síria des del segle X, que era quan les relacions d’equivalències dels productes eren un 4/5 pel propietari  i la resta pel parcer. Des de l’època dels Otomans fins la reforma agrària de 1958 es produïen dues formes de parceria: una d’elles s’anomenava “El terç” (et telet) i que els cultius de la plantació es repartien de manera que un terç del cultiu anava pel parcer a canvi del seu treball a la terra. L’altra forma de parceria s’anomenava “El quartet” er rabe’e) en que ¼ es donava als parcers i la resta al propietari. En aquesta època la relació de parceria pressuposava una garantia en relació a l’estabilitat tan pels propietaris com pels treballadors, ja que aquests tenien el dret d’us de fruit, el qual s’heretava de pares a fills. L’any 1958 es va fer una reforma agrària la qual fixava per escrit la prohibició de l’expulsió dels parcers dels dominis agrícoles i, a més a més, un terç de la propietat es convertia en propietat privada del parcer cosa que significava que si el propietari de la terra el feia fora li havia de pagar en el parcer 10 anys d’indemnització pel final del contracte. Veiem , doncs, que aquesta reforma realitzada al 1958 beneficiava al parcer, a diferència de la reg¡forma realitzada a l’any 2000 la qual aplicava les polítiques de reformes econòmiques i liberalització del mercat i el més important és que varen derogar els drets dels parcers establerts l’any 1958. La llei 56 establerta al 2004 encara anava més enllà, ja que indemnitzava al parcer per l’abandonament de la terra en un 2% per any treballat i, un dels aspectes més importants d’aquesta llei és que obligava a fer contractes escrits. Aquesta llei va comportar una profunda transformació del ‘treball a parts’ marcat per l’alienació dels parcers del control dels seus mitjans de vida, com ara la terra. Els ‘nous treballadors a parts’ han deixat de ser parcers ja que no mantenen el control directe sobre la terra.

Si comparem les lleis de la reforma agrària de l’any 1958 a la Llei 56 del 2004 es poden observar grans canvis en els significats. En els articles de la nova llei es pot veure que es produeix una re conceptualització del concepte d’economia i, a més a més, una redefinició de l’ordenament de les responsabilitats de l’Estat i dels subjectes socials respecte a les relacions econòmiques. En primer lloc parlarem de la llei del 1958 la qual era un camí cap a un bon ordre moral i la justícia suposava un procés de re equilibri de l’accés als mitjans de vida. En aquesta llei la terra es considerava que era una de pàtria i, per tant, un bé comú, a diferència de la del 2004 com ja veurem. En aquesta època la unió entre Síria i Egipte i també el partit Ba’ath proclamava que l’Estat era el garant d’una necessari trencament contra totes les institucions feudals, tribals i patriarcals. Entre a finals dels anys 50 i principis dels anys 60 l’economia moral de l’estat siri es composava d’una economia mixta ja que es basava, per una banda, amb una economia que situava l’assegurament de les necessitats humanes i, per l’altra, una economia en relació al productivisme, la maximització dels beneficis i a l’acumulació; per tant, es pot veure que hi havia un control efectiu del mercat per part de l’Estat. Durant aquests anys l’Estat jugava un doble joc, ja que per un costat l’Estat defensava el poble de l’explotació de les elits però, per l’altre costat, l’Estat assegurava a les elits que el fet de no  donar privilegis als treballadors evitaria el triomf d’un projecte de transformació social revolucionari. Per altra banda, la Llei 56 de l’any 2004 es considerava que la terra era una mercaderia més i el treball era pensat com un element que legitimava l’accés als mitjans de vida. L’objectiu d’aquesta llei era fer un creixement i un desenvolupament de la riquesa del país i, per això, la responsabilitat de l’Estat era primer fer una bona acumulació dels capitals i després dividir-la d’una forma més justa entre els ciutadans.  Aquesta llei també tenia la intenció de posar ordre a les relacions agrícoles i l’Estat era la clau per l’endreçament d’aquesta nova economia.  Aquesta llei anunciava que un cop establertes les bases d’aquest nou ordre econòmic, el paper de l’Estat s’ha de diluir sota la supremacia de la relació contractual- mercantil i, per aquest motiu, es dóna una gran importància al contracte escrit ja que era el regulador de les relacions entre el capital i el treball.  Hi va haver un procés de privatització de les relacions entre el capital i el treball, el qual va comportar a una visió liberal- formalista de les relacions econòmiques com a relacions entre individus ‘lliures’ que es troben en el mercat. Aquest procés de privatització de les responsabilitats socials inclou una transferència de l’Estat dels propis subjectes socials.

Tal i com ja s’ha vist, aquesta nova llei del 56 va comportar la implantació d’una nova economia la qual va comportar transformacions macroeconòmiques.  L’any 1986 el partit Ba’ath va portar a terme les primeres polítiques de reformes econòmiques i de liberalització del mercat, iniciant un procés de reestructuració econòmica.  L’objectiu d’aquestes polítiques era superar l’endarreriment de Síria en respecte a la seva inserció en l’economia mundial i disminuir i simplificar les traves relacionades amb les inversions de capital estranger, entre d’altres.  Aquesta llei va comportar l’aplicació de polítiques estructurals i d’estabilització; per polítiques estructurals entenem aquelles que privatitzen tots els sectors de l’economia i transformen les condicions laborals amb l’objectiu de reduir costos en capital variable i, per polítiques d’estabilització, s’entenen aquelles que es produeix un descens dràstic de la despesa pública i també dels salaris reals en relació a la inflació. Aquesta llei també va comportar processos de desapropiació i apropiació els quals portaven amb ells mateixos una violència estructural, segons Diana Sarkis Fernández, ja que es produeix una mercantilització de mitjans de vida com ara la terra i es crea l’acumulació de capital.   Tal i com ja s’ha comentat abans aquesta llei porta en ella mateixa una redefinició de la condició de parceria, ja que en el context d’aquesta, un parcer és aquell que treballa per un empleat a canvi d’una part concreta de la producció agrícola a canvi de l’entrega al propietari d’una suma de diners, tot això però, mitjançant un contracte escrit.  Aquesta nova economia va comportar la substitució dels camps de policultiu per hivernacles dedicats al monocultiu, com ara als tomàquets, un altre aspecte que es considera un triomf d’aquesta nova economia és el miracle coster. En resum es pot dir que aquesta nova Llei 56 del 2004 re defineix la naturalesa fonamental de la relació entre propietari, treballador i mitjans de vida, al convertir el dret d’ús de fruit en que la propietat es podria transmetre de generacions a generacions en el dret de percebre una indemnització en el cas de la venta del terreny.  A més a més, aquesta llei estableix la impossibilitat del floriment de noves relacions de parceria a l’introduir el requisit del contracte escrit.

Aquesta llei, però, també va comportar una certa oposició sobretot a finals del 2009, que va ser quan la indignació, la ràbia i la desesperació va començar a augmentar entre els individus i per això varen decidir portar a terme una convocatòria conjunta a la premsa nacional amb l’objectiu de denunciar la despossessió de les seves explotacions agrícoles.  Tot i això aquesta oposició s’enfonsa per tres motius: ed-dulum (opressió i injusticia), el-horman (misèria, privació, etc) i el-hharam (pensament il·legítim). Aquestes tensions que es varen produir, per això, defensaven el seu dret de propietat sobre la terra, un dret adquirit per mitjà del treball. Aquesta oposició denunciava el fet de que el diner hagi acabat amb la moral, la consciència i amb les relacions humanes, entre d’altres aspectes, per tant, es produeix una crítica al procés de mercantilització ja que tots els mitjans de vida s’han acabat convertint en diner i, a més amés, ha triomfat la lògica del benefici per sobre d’altres preceptes morals fonamentals. El govern, davant d’aquestes crítiques, va agafar la postura d’escoltar-les i adoptar el llenguatge de la democràcia participativa i de la llibertat.