SÍRIA - Conclusions

Una de les principals incògnites per descobrir qui està darrera de la revolta i si existeix un mandat unificat que la dirigeix. Fins el moment tot el que rodeja a les manifestacions populars està rodejat d'una densa nebulosa. Les informacions que arriben són minúscules i, en ocasions, contradictòries. La plataforma Revolució Síria contra Bashar al-Assad, establerta en l'exili, difon les informacions, crides i vídeos a través de la xarxa social Facebook, a la vegada que convoca dies de la ira, la dignitat o els màrtirs. També la cadena  de Qatar Al-Jazeera desplega una important activitat al cobrir els esdeveniments i servir d'amplificador davant les peticions de l'oposició al règim.

Des que es va iniciar la revolta, la societat civil síria ha cobrat un especial protagonisme i, de manera particular, algunes de les seves principals organitzacions. Les reivindicacions de la societat civil es van recollir en el Manifesta dels 99 (2000): la derogació de l'estat d'emergència i la llei marcial vigent des de 1963, una amnistia general per tots els presos polítics, el retorn dels exiliats, la preeminència de la llei, el pluralisme polític i la llibertat d'associació, de premsa i d'expressió. La Declaració de Damasc (2005) va reclamar l'establiment d'un govern plenament democràtic, la supressió de la llei marcial i la plena igualtat de tots els ciutadans independentment de la seva ètnia. El més important de tot això és que va unificar a les forces principals opositores entorn a un programa basat en la no violència, la democràcia i el canvi polític. Un altre dels actors que podria desenvolupar un paper central és la minoria kurda, pel canvi de situació que han viscut durant aquests dies en referència al reconeixement de la seva nacionalitat. Un tercer element a tenir en compte és el moviment islamista. No s'ha de passar per alt que les manifestacions se celebren els divendres, arrenquen a les mesquites i tenen com a lema "Déu, Síria i llibertat ". El fet que un país com Síria tingui presidents alauites des de fa més de quatre dècades ha generat un profund malestar entre la majoria sunnita, tradicional dipositària de l'autoritat des de l'època omeia, i també entre els sectors islamistes, enemics de l'Estat secular.

D'altra banda, la comunitat internacional s'ha inclinat per esperar i veure en lloc d'actuar. Cal tenir en compte que Síria és un règim hermètic amb escasses relacions amb els països occidentals. Les relacions amb els EUA lluny de ser exemplars, l'Administració Obama se segueix guiant en gran mesura per la Doctrina Bush recollida en la Llei de Responsabilitat Síria. Pel que fa a la UE és França, com a ex potència mandatària, la que ha marcat la política a seguir cap a Síria, decretant el seu aïllament després de l'assassinat de Hariri i rehabilitadora amb la seva entrada a la Unió per la Mediterrània.

A més, si bé és cert que Turquia ha guanyat pes entre els sectors reformistes sirians, també ho és que l'Iran manté una relació molt més estreta amb el nucli dur del règim i, de manera particular, amb les Forces Armades. No menys paradoxal és que Israel observi també amb alarma les mobilitzacions populars i que les consideri una amenaça per als seus propis interessos, ja que un canvi de règim podria obligar a replantejar les relacions bilaterals i acabar amb la situació de ni pau ni guerra vigent des de fa quatre dècades.

Tot i haver ludit a l'existència d'una conspiració estrangera destinada a provocar una guerra sectària, Bashar al-Assad és plenament conscient que ha d'introduir reformes importants si vol garantir la supervivència del règim sirià. L'onada democratitzadora àrab, que per ara ha tingut més èxit en els països nord-africans àrabs que en l'Orient Pròxim, arribarà tard o d'hora a Síria. Davant d'ella, el règim sirià només té dues opcions: lliurar una lluita a vida o mort contra els manifestants o, per contra, tractar de reformar des de dins assumint les demandes de la població (derogació de les lleis d'emergència, fi del sistema de partit únic, alliberament dels presos polítics i llibertat d'expressió). El futur del règim sirià dependrà, d'una banda, de qui guanyi el pols que lliuren els sectors immobilistes i reformistes i, d'altra banda, que sorgeixi un lideratge capaç de canalitzar el descontentament popular i estendre la revolta al conjunt del territori.