Si nombrosos moviments socials a Barcelona han posat l’accent a la dificultat d’accés a la vivenda i a espais on desenvolupar les seves activitats: des de caus, escoltes, associacions de veïns i grups de joves, han fet una ocupació militant d’edificis desocupats, patint sistemàticament un desallotjament expeditiu. Si l’acció tradicional de manifestar-se pels carrers ocupant la via pública i impedint el trànsit rodat ha estat una forma que ha pres més un format tolerat però no escoltat i per tant no efectiu, l’ocupació indeterminada en el temps de les places publiques ha esdevingut la nova eina d’agitació política. El nou format ha nascut de les revoltes àrabs: Tunis i Egipte. I s’ha mostrat un forma eficaç de posar en contacte gent diversa i de crear un espai on es possible el debat i el treball en comissions. Europa ha recollit la idea invertint la tendència fins al moment de ser el qui mostra als països no occidentals formes i línies de mobilització.
La organització com petites ciutats que proveeixen de tot el necessari per a l’estada als seus habitants es va produir de manera especialment efectiva a El Caire. On de fet es va aprofitar la celebració d’una festa religiosa de caire popular (que es fa durant tres dies) amb tota la infrastructura per a aquesta festa oficialment permesa i només els calia no recollir els trastos i allargar indefinidament el campament a la principal plaça cairota.
A Madrid el nou format cau en un moment, enmig d’unes eleccions municipals a tot l’estat (que probablement per a protegir la bossa de vots) desisteix de desallotjar uns manifestants que decideixen acampar al Km 0. De la xarxa vial de l’estat.
Després del primer desallotjament, es reocupa la plaça. L’ocupació, l’assentada es troba més aviat en un llim legal. Tot i el pronunciament contrari però confús de les Juntes Electorals, en referència a la prohibició de propaganda política el dia de reflexió, una raresa estadística en les democràcies modernes. La gran afluència de públic defensant el dret a reunió i a reflexionar col·lectivament fa que s’inhibeixi el braç executiu de l’ordre administratiu. Es va donar doncs, paradoxalment un dia de reflexió actiu, on corrillos de persones que s’acabaven de conèixer intercanviaven experiències i opinions entorn el sistema polític i les dificultats creixents de mantenir les fonts de recursos per a la subsitència.
Si a Madrid començaven un diumenge (amb una manifestació convocada el 15-M que va aplegar més gent a Barcelona que la manifestació convocada pels sindicats de sanitat i educació del dia anterior) a Barcelona ocupaven la plaça els joves de la Rimaia, que fins llavors havien ocupat edificis buits.
En els 15 dies que han passat des de l’ocupació de la Plaça del Sol a Madrid, s’han configurat unes 700 accions similars arreu del món, de diferent magnitud. En un primer moment la mimesi internacional l’han encapçalat residents espanyols a l’estranger que es concentraven davant les ambaixades. Altres han convocat accions concretes o de forma testimonial, com el resident a Sibèria que mostra una pancarta sota l’estàtua de Lenin. Poc a poc, però, les acampades indefinides s’han establert a pobles i ciutats, i a Grècia o París s’han iniciat protestes reclamant millores al seu país.
Les relacions entre les diferents acampades es dinamitza des de les comissions especifiques de les acampades, es manté un contacte personalitzat, es contrasten les informacions rebudes i emeses pels diferents mitjans de comunicació i es complementen o contradiuen amb material gràfic i textual de primera mà.
La quantitat d’informació a la xarxa és més semblant a una inundació informal, que no pas ordenada, metòdica. Es barregen informacions verídiques, emocions pures, atacs irracionals, mitges veritats, i de tant en tant arguments constructius, reconeixement de les parts de veritat de l’altre.
http://www.facebook.com/photo.php?fbid=230582443623319&set=o.227242160626146&type=1&theater
XARXES SOCIALS - Taula de continguts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada