Des de les guerres camperoles europees, les protestes en el món andí a finals del segle XVIII, les revolucions europees de 1848, les protestes estudiantils i obreres de 1968 o les protestes a Europa de l’Est en el 1989 confirmen que han existit moments concrets en la historia de la mobilització social i mundial, en la que convergeixen factors diversos que permeten la seva ràpida difusió transnacional.
Cada època amb els seus mitjans a l’abast.
Aquestes corrents preponderants de les societats, són un procés històric que va lligat als moviments de les classes dominants quan pretenen un major i absolut control social. A conseqüència, els membres de la societat en general, es tornen més conscients de les seves condicions. La tecnologia, sempre mutant, ha estat un estri per multiplicar la capacitat d’actuar de forma sobirana i col·laborativa.
De l’esfera virtual a la física i de la privada a la pública.
La digitalització de les màquines de producció visual fa possible una immediata integració de la producció visual dins de la xarxa d’Internet. Molts joves egipcis van agafar la pràctica d’enregistrar abusos policials amb les càmeres dels telèfons mòbils, que després enviaven als blogs els quals s’encarregaven de publicar-ho en el Youtube. D’aquesta forma es convertien en reporters i enllaç directe del que passava en el carrer com a mitjà de comunicació i denúncia moral. Tal com comentava un noi egipci:
"els nostres mòbils eren les nostres armes".
Tot aquest procés de consciencia col·lectiva del poble egipci, ha comportat que les comunitats joves utilitzin la càmera dels mòbils per a informar i denunciar fets de la seva vida quotidiana, la qual cosa ens fa reflexionar en tant que la televisió deixa de ser una cosa que es veu i comença a ser alguna cosa que es fa (Pasquinelli, 2002:15). Algunes declaracions dels reporters d’al-Jazeera comentaven la quantitat de petits vídeos que els hi arribaven des de la ciutadania més ordinària, inclús com les seves càmeres de format webcam instal·lades a la plaça Tahrir durant els dies de la revolta, mostraven en directe la imatge fixa del que succeïa a la plaça; de tal manera que per a molts egipcis simbolitzaven la protecció del poble enfront possibles represàlies del règim de Mubarack.
La televisió sempre ha estat un sistema comunicatiu centralitzat. Un model de relació entre emissor i receptor unidireccional, amb un efecte que indueix a la passivitat dels tele-espectadors. Quant es transforma l'equip de càmera vídeo-transmissor en un telèfon mòbil o vídeo-telèfon, la retroalimentació té més a veure amb el context d’Internet que permet la interacció. Si això es va tornar en una manera de ser i un comportament de masses arreu d’Egipte en els últims anys, només els més passius encara devien mirar la revolta per televisió des del sofà de casa, perquè els altres estaven en l’esfera pública, manifestant-se i ocupats en fer de la seva vida un reportatge real.
El principal actor i director de les revolucions àrabs, són les xarxes socials que surten al carrer i no Internet amb les seves xarxes socials. És gràcies als activistes que les xarxes socials serveixen per a estimular la consciencia social, comenta un activista tunisià de Global Voices. D’altra banda Al-Jazeera fa exactament el contrari del que Gil Scott-Heron cantava en les seves rimes -des del ghetto a mitjans dels anys ’70-The revolution will not be televised.
Avui dia circula una altre dita: una persona darrere d'una càmera en una manifestació, val per 1000. Els mitjans no són simples mitjans de comunicació, sinó el camp de les batalles polítiques, mirall de projecció de l'estructura i construcció social.
És, per tant, impossible imaginar l'activisme polític sense pensar en els mitjans, o han estat les innovacions tecnològiques més protagonistes que les inquietuds polítiques?
L'arribada d'Internet, de les videocàmeres digitals, els telèfons mòbils, etc. han estat més que nous imaginaris existencials. Han accelerat l'evolució del panorama dels mitjans de la comunicació i han obert un nou terreny per a centenars de projectes. McLuhan va ensenyar des dels anys cinquanta a tenir en compte l'efecte totalment "físic" del mitjà amb respecte al pur contingut "informatiu" del missatge: "El mitjà és el missatge" significa que la forma d'un mitjà s'incrusta en el missatge.
La creació d'una relació simbiòtica en què el mitjà influeix en com es percep el missatge.
Si el periodisme internacional ens ha inculcat que l’activisme en els mitjans, és més important a nivell del mitjà i no del contingut: blogs, xarxes, interfícies, esquemes de transmissió, narracions, mite, imaginari, desig. Observem que el "contingut" es troba sempre tancat entre les infraestructures tecnològiques i les superestructures de l'imaginari. Interpreto però, que els projectes dels blogs fundats a Egipte, no es van fer per controlar -com a bons hackers- les infraestructures de transmissió, sinó construir un esquema de transmissió alternatiu, una narració col·lectiva diversa, de nous continguts, no tant a nivell informatiu, sinó motors de desig i de comunitat per posar en pràctica en l’espai físic. A diferència dels Hackers -que aquests sí tenen més possibilitats a fer revolucions a Facebook- el territori desitjat de l’activista no és Internet sinó el carrer.
Els mitjans independents no serveixen precisament per fer informació, sinó per construir subjectivitats polítiques. La qüestió en realitat no és política, sinó principalment existencial. Els mitjans estan relacionats amb el nostre desig, són pròtesis, extensions del nostre cos, i no un mirall en el qual reflectir la nostra vida. La qüestió és apropiar-se d'aquest cos públic, del cos de la societat i fer-lo parlar. L'eslògan de Jello Biafra Don't hate the media be the media, també ens recorda a Mc Luhan, inclús a Deleuze i Guattari quan diuen: "No necesitamos comunicación, por el contrario, tenemos demasiada. Necesitamos creatividad. Necesitamos resistencia al presente" És la història de la comunicació independent que demana la unió de xarxes independents i cèl·lules creatives. És convertir el fetitxisme de la tecnologia en el deliri dels mitjans, transformar els mitjans alternatius de notícies en laboratoris per a la imaginació i la creació de nous mons. La clau està en que el mitjà sigui el ciutadà, perquè sense motivació humana no hi ha tecnologia que valgui.
Pasquinelli, M. (Ed.) (2002) Mediactivismo. Estrategias y practicas de la comunicación independiente. Los libros de DeriveApprodi, Roma. Disponible on-line a:
http://www.matteopasquinelli.com/docs/Pasquinelli_Media_Activism_cas.pdf [Consulta 30 maig 2011]
Dídac Curbasí
XARXES SOCIALS - Taula de continguts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada