Al-Jazira, blogs i Facebook
Si observem el cas d’Egipte, les protestes i els aldarulls ja van començar al 1977 contra el règim de Mohamed Anwar Al-Sadat, el predecessor de Mubarak.
Durant la dècada del 1990 el nom de Hosni Mubarak només podia pronunciar-se entre murmuris privats i s'evitava parlar de política en l’espai públic o fer bromes d'aquest estil en trucades telefòniques. És en aquesta mateixa dècada on es produeix una nova transformació en el panorama dels mitjans àrabs amb el sorgiment de la televisió per satèl·lit. Aquests canals de televisió, tot i estar vinculats a les famílies governants de la Península Aràbiga, van ser en bona part rebutjats per la població per consideracions de caràcter comercial. El veritable desafiament amb que s'enfronten els mitjans de comunicació àrabs no és la tecnologia sinó el contingut. Programes copiats d'Occident tractaven els valors de l'espectador en tant que client, per davant i per sobre dels valors ciutadans. Les escenes retransmeses per Al-Jazeera de la revolta a palestina o la invasió d'Iraq van estimular els activistes a organitzar-se i fer ús dels mitjans de comunicació. Aquest fet va contribuir a desplaçar la cultura política del país entre la classe treballadora i els pobres de les ciutats.
Marc Lynch ha posat particularment en relleu Al-Jazeera, com un component clau “d’una esfera pública genuïna, que es caracteritza per la discussió política conscient, oberta i polèmica davant d'un públic ampli, però discret", que en forma "no només les actituds del públic, sinó també les concepcions de la identitat política i les estratègies de tots els actors polítics." (Lynch, 2006:36) La visió en grup dins les cafeteries o mitjançant antenes parabòliques a casa, fa de la població un actor participant dels debats i agent de difusió de la seva veu en la comunitat.
La primera vegada que es va poder sentir cridar contra el president, d’alguna forma massiva, va ser l'abril del 2002 durant els aldarulls propalestins al voltant de la Universitat del Caire. La ira explotaria a una escala encara més gran amb l'esclat de la guerra d’Iraq el març del 2003, més de 30.000 egipcis es van enfrontar a la policia al centre del Caire, ocupant la plaça Tahrir durant un breu espai de temps. Milions d'egipcis van poder contemplar des de casa com els audaços joves activistes es burlaven del president en el centre del Caire, alçant pancartes amb lemes inimaginables una dècada abans.
Amb el sorgiment del moviment Kifaya, es van organitzar tota una sèrie de manifestacions entre el 2004 i el 2007. No tan sols van tenir èxit en atraure enormes quantitats de persones de diferents tendències polítiques al carrer, sinó que també van ser els primers moviments polítics d’Egipte a explotar el potencial d’una nova organització a Internet; L’obertura de blogs. Llocs virtuals on predomina el fet textual i immediat, contínuament actualitzat, lleuger de carregar amb cada connexió, alhora democràtic i transparent com pocs altres, van servir per a protestar i denunciar contra les polítiques i accions governamentals. El que ens crida l'atenció de la blogosfera egípcia, és la manera com s’ha portat un llenguatge polític lliure de la problemàtica de la secularització enfront dels fonamentalismes que havia governat tant el discurs polític a l'Orient Mitjà.
L’esfera pública d’Egipte concebuda fonamentalment com un espai de repressió estatal i de violència política, es va convertir poc a poc en un espai d'acció política i de resistència popular.
Retornant a la història d’Egipte, la primera victòria real va sorgir de Mahal el desembre del 2006, quan més de 20.000 treballadors tèxtils van realitzar una vaga de sis dies, la noticia va rebre una àmplia cobertura per part dels mitjans, i les imatges de les vagues retransmeses pels mitjans -tant socials com convencionals- van venir a dir que milions de treballadors podien vèncer gradualment les seves pors i organitzar-se en protestes inspirades per les notícies. Durant l'onada de vagues el 2007, es reflectien comentaris com: "Ens animàvem a mobilitzar-nos quan varem saber el que havia passat a Mahal."
Impulsada pels esforços d’un grup d'activistes a Facebook i en la blogosfera egípcia, algunes vagues van passar a ser un dia nacional de protesta contra la corrupció del règim de Mubarak.
El 6 d'abril de 2008, va tenir lloc una minirevolta a la ciutat de Mahal, però les forces de seguretat van aixafar l'aixecament en un parell de dies, encara que aquests aixecaments fossin sufocats, el país va seguir sent testimoni pràcticament i gairebé a diari de vagues i assegudes de la classe treballadora. Egipte va ser testimoni de com una xarxa social enfocada per a l’oci i les relacions socials com Facebook, es convertia en una xarxa subversiva i de protesta. Una jove amb poca experiència com a activista va iniciar un grup a Facebook demanant una vaga de solidaritat amb els treballadors tèxtils. Amb dues setmanes, prop de 70.000 membres de Facebook simpatitzaven la demanda, que s’expandia cap a les llibertats polítiques i la creació d'institucions justes i democràtiques. En poc temps es formava tota una contínua condemna de la violència estatal rutinària. En el mateix 2008 a Tunísia es censura per primera vegada l’accés a Facebook, la qual cosa provoca un augment d’usuaris enfadats que es converteixen -de forma automàtica- de ciutadans ordinaris en activistes i dissidents amb els règims. Totes les condicions per a la revolució estaven madurant, estudiants organitzats en xarxes socials, els treballadors que van perdre la por, estaven disposats a lluitar, i les classes mitjanes van anar girant el cap a la classe obrera.
A Egipte l’octubre de 2010 ja es respirava decididament alguna cosa en l'ambient, esdevenia habitual topar-se amb vagues aquí i allà, arreu eren testimonis d'un desplegament visual de dissidència quotidiana. Els activistes on line han jugat un paper clau en la transformació de les condicions polítiques a Egipte durant la darrera dècada, i han anat aplanant el camí a la plaça Tahrir fins en la recent actualitat. Han buscat i conreat noves formes d'acció política en els mitjans independents i alternatius davant de la depredació repressiva de l'estat egipci.
Lynch, M. (2006) Voices of the New Arab Public: Iraq, al-Jazeera, and Middle East Politics Today. Columbia University Press, New York.
XARXES SOCIALS - Taula de continguts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada