De la mateixa manera que s’han presentat un seguit de llibres, fer ara el mateix amb una sèrie d’articles per ampliar el coneixement de conceptes de teoria social.
Què és una revolució?
Referència bibliogràfica: Pattieu, Sylvain (2011) “¿Qué es una revolución?” Formació. Revolta Global
Resum: L’article que es presenta a continuació consta de tres punts. En el primer, es tracta pròpiament la qüestió de què és una revolució. L’autor ens diu que aquesta és un mitjà, un procés per arribar a un projecte polític o de societat que representa un contrapunt en les representacions dominants. “Las revoluciones son procesos que han modificado y marcado profundamente las sociedades en las que han tenido lugar.” En aquest sentit, no hi ha revolució fins que no hi ha un canvi o una transformació radical en les estructures estatals i/o de la societat (Podem parlar llavors de revolucions àrabs o de spanishrevolution?).
El segon punt que tracta és sobre les relacions de poder i com aquest es legitima i com s’articulen les corrents de poder i anti-poder (amb l’exemple del cas de Xile). A més a més, també planteja quin model, més enllà dels coneguts, podria desenvolupar-se davant de l’Estat que ja coneixem i les seves formes d’exercir el poder.
El tercer punt de l’article és pregunta què seran les revolucions del s.XXI i aquest ens serveix per repensar la naturalesa dels moviments que succeeixen avui en dia. En tant que la societat capitalista segueix dividida en classes socials, no serveix una “reforma” a menys que aquesta sigui radical i passi per ser una revolució que sigui democràtica a més a més de social (en la línea del que demana per exemple, Democracia Real Ya).
“La exigencia democrática permite agudizar, por tanto, las contradicciones del capitalismo, en particular en las democracias liberales que proclaman permanentemente la democracia sin poner al alcance de los ciudadanos medios para ejercerla. De ahí la necesidad de integrar en nuestro horizonte el pluralismo, la separación de poderes, la necesidad de derechos democráticos, de un “ecosistema” partidos-movimientos sociales-sindicatos sin predominancia de unos o de otros.”
Sistemes d’idees, ideologia i poder polític:
Referència bibliogràfica:Wolf, Eric (2001 [1998]), Figurar el poder. Ideologías de dominación y resistencia, Ciesas, México [CAP. Conceptos polémicos; Coda].
Resum:Wolf reformula en aquest capítol un seguit d’idees i conceptes que per la seva pròpia formulació anterior han format part, per les connotacions que els termes representen, del llenguatge utilitzat des de el poder i la dominació. Repassa al llarg de la història els paradigmes polítics i intel·lectuals com la il·lustració, el marxisme de Marx i Engels, les aportacions de Weber, Kant o Gramsci o la corrent funcionalista encarnada en Malinowski i Radcliffe-Brown per veure la relació que el llenguatge i les formes de coneixement han tingut en relació amb el poder, com això s’ha anat articulant i com ha canviat.
Referència bibliogràfica: Williams, Raymond (1980), “La hegemonía”, a Marxismo y Literatura, Península, Barcelona, pp. 129-136.
Resum:Seguint la teoria social clàssica marxista l’autor ens ofereix definicions contrastades com: base, superestructura, ideologia, força productiva, cultura, societat capitalista, etc. Destaquem especialment el punt en el que planteja el problema de l’hegemonia a partir sobretot d’autors com Gramsci i com aquest la diferencia del domini i la subordinació. El concepte d’ideologia i la relació que aquesta té amb la cultura i la seva articulació amb la hegemonia estructural i com això constreny el poder d’acció real del poble, ens interessa específicament per a entendre els processos de revolució en els que s’intenta fer front a aquesta mateixa hegemonia. Sobre aquest punt citem a l’autor per la claredat amb que queda explicat el canvi que els medis amb els que es produïa l’hegemonia han patit a partir de la internalització de la mateixa (hegemonia):
“...la hegemonía no es solamente el nivel superior articulado o de la “ideología” ni tampoco sus formes de control considerades habitualment como “manipulación” o “adoctrinamiento”. La hegemonia contituye todo un cuerpo de prácticas y expectatives en relación con la totalidad de la vida: nuestros sentidos y dosis de energia, las percepcions definides que tenemos de nostros mismo y nuestro mundo. Es n vívido sistema de significados y valores -fundamentales y constitutivos- que en la medida en que son experimentados como prácticas parecen, confirmarse recíprocamente. Por lo tanto, es un sentido de y la realidad para la mayoría de las gentes de la sociedad, un sentido de lo absoluto debido a la realidad experimentada más allà de la cual la movilización de la mayoría de os miembros de la Sociedad- en la mayor parte de las áreas de sus vides- se torna sumamente difícil. Es decir que, en el sentido más firme, es una “cultura”, però una cultura que debe ser considerada asimismo como la vívida dominación y subordinación de clases particulares. [...] Puede dar cuenta, por ejemplo, de las realidades de la democracia electoral y de las significatives áreas modernes del “ocio” y de la “vida privada” más específica y activamente que las ideas más antigues sobre la dominación, con sus explicacions triviales acerca de las simples “manipulación”, “corrupción” y “traición”. (Williams, 1980)
Davant d’aquest anàlisi, per Gramsci la lluita revolucionària també canvia i hauria de passar per: “...la creación de una hegemonia alternativa por medio de la conexión pràctica de diferentes formes de lucha, incluso formes que no resultan fácilemente reconocibles ya que son fundamentalmente “políticas” y “económicas” ”. (Williams, 1980) Aquesta postura d’un autor clàssic sobre quin tipus de lluita ha d’esdevenir dins del model de la societat capitalista podria ser perfectament una primera teoria sobre el que després es coneixerien com a Nous moviments socials.
Poder, dominació i resistència:
Referència bibliogràfica: Bourdieu, Pierre (2000 [1998]), La dominación masculina, Anagrama, Barcelona [CAP 1. Una imagen aumentada].
Resum:Bourdieu presenta un capítol on l’eix de la seva exposició és la dominació masculina. Tracta les relacions de poder des d’aquest àmbit per teoritzar sobre com a partir de les construccions socials de fets biològics s’han donat resultat a lògiques de dominació legitimades com aquesta. Inscriu aquestes construccions en l’ordre o classificació que fem de les coses per a poder ubicar-nos en el nostre sistema de pensament o idees i com d’aquesta manera ens queden integrades aquestes lògiques que anem reproduint sistemàticament i que incideixen de forma directa en l’orde social, en aquest cas per exemple, en com es divideix el treball segons la dominació arbitrària i socialment construïda de l’home sobre la dona.
“Gracias a que el principio de visión social construye la diferencia anatòmica y que esta diferencia social construïda se convierte en el fundamento y en el garante de la apariencia natural de la vision social que la apoya, se establece una relacion de causalidad circular que encierra el pensamiento en la evidencia de las relaciones de dominación, inscritas tanto en la objetividad, bajo la forma de divisiones objetivas, como en la subjetividad, bajo la forma de esquemas cognitivos que, organizados de acuerdo con sus divisiones, organizan la percepción de sus divisiones objetivas.” (Bourdieu, 2000)
Es recomana aquest article per a poder reconèixer en les lògiques de dominació i de poder de Bourdieu no només la masculina, sinó també la de classes i la de poder hegemònic traslladant la teoria a la política ja que els esquemes cognitius funcionarien de manera similar (en el sentit de reproducció de que tenim interioritzat) en l’home en les diferents estructures que configuren la seva realitat.
“Cuando los dominados aplican a lo que les domina unos esquemas que son el producto de la dominación, o, en otras palabras, cuando sus pensamientos y sus percepcions están estructurados de acuerdo con las propias estructuras de la relación de dominación que se les ha impuesto, sus actos de conocimiento son, inevitablement, unos actos de reconocimiento, de sumisión.” (Bourdieu, 2000)
A més a més d’aquests conceptes, l’autor també aporta teoria sobre la violència simbòlica i com aquesta s’exerceix des de les mateixes estructures cognitives sense la necessitat d’una violència física però que te conseqüències tan reals com la primera.
Podeu trobar més informació sobre Pierre Bourdieu el poder y la violencia simbòlica a:
Referència bibliogràfica: Foucault, Michel (1999 [1971]), Estrategias de poder, Paidós, Barcelona [CAP 2. Verdad y poder].
Resum: Entrevista realitzada a Michel Foucault sobre el poder i com aquest construeix el que acceptem com a veritat. Reformula també la noció d’ideologia com a quelcom que està sempre en relació al poder i com aquest al mateix temps es relaciona amb el concepte de repressió.
“...me parece que la noción de represión es totalmente inadecuada para dar cuenta de lo que precisamente hay de productivo en el poder. Cuando se definen los efectos del poder recurriendo al concepto de represión se incurre en una concepción puramente jurídica del poder, se identifica al poder con una ley que dice no; se privilegia sobre todo la fuerza de la prohibición. [...] Lo que hace que el poder se aferre, que sea aceptado, es simplemente que no pesa solamente como una fuerza que dice no, sino que de hecho circula, produce cosas, induce al placer, forma saber; produce discursos; es preciso considerarlo más como una red productiva que araviesa todo el cuerpo social que como una instancia negativa que tiene como función reprimir.” (Foucault, 1999)
També qüestiona el paper de l’intelectual en la producció de la veritat i també en la posició a favor o en contra del sistema, del que diu:
“El problema político del intel·lectual es saber si es possible constituir una nueva políica de verdad. El problema no es “cambiar la conciencia” de la gente o lo que tienen en la cabeza, sino cambiar el régimen político, económico, institucional de producción de verdad.
No se trata de liberar la verdad de todo sistema de poder –ya que esto sería una quimera, pues la verdad es, por sí misma, poder-, sino más bien de separar el poder de la verdad de las formes hegemónicas (sociales, económicas, culturales) en el interior de las cuales funciona, por el momento.” (Foucault, 1999)
Podeu trobar més informació sobre Foucault i les estratègies de poder en aquesta entrevista:
Enllaç: http://www.rie.cl/?a=1009
Ciutadania, moviments socials i democràcia participativa:
Dagnino, Evelina (2007), “Citizenship: a Perverse Confluence”, Development in Practice, nº 17 (4), pp. 549-556.
Resum: Aquest article té com a eix principal el concepte de ciutadania i posa èmfasi en els diferents significats que aquest ha adoptat a l’Amèrica Llatina on donada la recent trajectòria de moviments socials a favor de la democràcia i en contra dels antics règims militars (dels anys 70 als 90) el debat i la lluita es manté molt viu. Com s’articula la democràcia, la ciutadania i el neoliberalisme un cop passada aquesta etapa dictatorial? La reformulació del concepte de ciutadania passa per una dimensió cultural i pel reconeixement dels seus drets per a definir-se (per exemple les demandes de drets dels indígenes o dels gays i lesbianes) i que s’allunya de la definició que promou el neoliberalisme que veu al ciutadà primerament com a quelcom que s’ha d’integrar al mercat i al que després li son concedits uns drets. L’autora treballa analitza aquestes confluències amb l’estudi del cas de la societat i la concepció de la ciutadania al Brasil.
Foto: “Pienso, luego molesto: existo!”
Referència bibliogràfica: Cotto Morales, Liliana. “Movimientos sociales, crisis de legitimidad y des-obediencia al Derecho” Conferencia magistral de apertura: Miércoles 26, 6: 00 PM Mayagüez (45 min.) Escuela de Derecho Eugenio Maria de Hostos. Coloquio Anual Ni una vida más para la toga.
Resum: Cotto Morales examina en aquesta ponencia els moviments socials com a transgressors i agents de canvi en la cultura política, la política de cultura i les pràctiques d’acció col·lectiva. Els termes utilitzats per l’autora per a descriure l’efecte d’aquests moviments son els de canvi social o transformació o “procesos anti-sistèmics” referits a aquelles forçes que afecten al sistema per vies no polítiques i no institucionals. També estableix la relació entre aquests moviments socials i la proposta de nous models de democràcia més participativa. Es proposa en aquesta ponència la importància del desenvolupament d’una identitat col·lectiva com a base de la resistència social sent en l’àmbit urbà la clau per a la creació d’aquests moviments, que busquen desmarcar-se de les altres formes de poder a través de la seva constitució interna i dels seus mètodes d’actuació noviolents i de desobediència civil. Per acabar, l’autora aplica aquesta teoría per explicar el cas del moviment de pau per a Vieques a Puerto Rico.
Referència bibliogràfica: Leal, Pablo Alejandro (2007) “Participation: the ascendancy of a buzzword in the neo-liberal era'” Development in Practice, 17:4, 539 — 548
Resum: La participació ciutadana s’ha concebut principal i històriament com a part necessària per a aconseguir una transformació social radical plantant cara així al sistema hegemònic perpetuat. Això però, s’ha trobat amb un gran obstacle i és que amb els processos de densenvolupament de les institucions i de la política i sistema neoliberal en les darreres dècades, aquell que presumeix de servir a la democracia, ha desenvolupat també mecanismes per a que aquesta perdi la seva força en la pràctica i també en el seu sentit més filosòfic i ideològic.
Davant dels processos hegemònics, els moviments de resistència i canvi necessiten desesperadament recuperar el sentit dels termes de participació per facilitar i fer possible la transformació social.
Disponible en línea: http://dx.doi.org/10.1080/09614520701469518
Referència bibliogràfica: Cardús, S. (2011) “Visca la democràcia formal”. Article d’Opinió. La Vanguardia 25/5/2011
Resum: Salvador Cardús intenta amb aquest article recuperar les idees bàsiques del que vol dir democràcia i d’on aquesta s’exerceix, parla de la necessitat de fer-nos conscient de que “un vot no és un SMS, ni un toc, ni un tuit. La democràcia real, no ens enganyem, no és 2.0, ni és un lip-dub ni un event ni una parade” i de com per tant, la democràcia real es segueix exercint, a dia d’avui, a les urnes. Per Cardús, aquest exercici és el que dona legitimitat d’acció al govern i no les manifestacions o concentracions com les que s’estan produint que “solen ser resultat de la superposició d’opinions subjectives i vagues i de malestars incerts que sumen interessos contradictoris” i que no serien més que una orientació per als polítics, un toc d’atenció per a recordar-los què han de fer i en quina direcció seguint les promeses dels seus programes electorals.
Disponible a: http://www.salvadorcardus.cat/?p=2068
Referència bibliogràfica: Touraine, A. (2011) "El único movimiento importante hoy en Europa es la xenofobia". Entrevista. La Vanguardia 12/6/2011
Resum: El sociòleg premi Príncipe de Astúrias 2010 parla en aquesta entrevista sobre la crisi mundial i els seus efectes (o causes) en política en un escenari on els actors socials han desaparegut del mapa: “En Europa, y esto es algo extraordinario, han desaparecido los actores sociales y políticos. En la derecha no hay nada nuevo. El único cambio es la penetración de las ideas de la extrema derecha. El único movimiento importante hoy en Europa es la xenofobia. Y la izquierda está en retroceso. El problema fundamental es que los actores de la sociedad industrial han desaparecido y no han sido reemplazados.”
Es per això que analitza el moviment dels indignats com una "manifestación desesperada de una izquierda abandonada y engañada", una esquerra conformada per joves instruïts conscients que es torben davant d’un buit polític, per Touraine la crisi econòmica ens ha comportat aquesta també crisi política.
Sobre la deslocalització de la indústria i per tant de la gran massa de treballadors, se li pregunta al sociòleg on resideix doncs el poder de transformació social al que respon que donada la naturalesa global dels problemes cal una resposta global i que ara mateix només ho veu possible des de els moviments ecologistes a falta de moviments socials que tinguin una incidència real.
Disponible a: http://www.lavanguardia.com/cultura/20110612/54169291662/el-unico-movimiento-importante-hoy-en-europa-es-la-xenofobia.html
Boaventura de Sousa Santos:
Referència bibliogràfica: De Sousa Santos, B. (2006) “Renovar la teoría crítica y reinventar la emancipación social”. Buenos Aires, CLACSO
Resum:Boaventura de Sousa Santos critíca el model “global” actual des de les ciències socials, posant l'accent en la visió que donem al món, en àmbits com la regulació, democràcia, emancipació,etc. Com aquesta visió es totalment occidental i esbiaixada on les “globalitats” solament provenen d'occident i del nord i són adoptades per un sistema partidari d'una aristocràcia basada en certs gentilicis i classes socials. Amb això l'autor recalca la necessitat de crear una escola de coneixement mundial, on s'investigarien “alternatives a les alternatives”, no solament des del centre sinó unint punts de vista i estudiosos tant d'aquest com de la perifèria amb l'objectiu d'encetar un treball objectiu i profund però crític, sense caure en una neutralitat fictícia, sovint emprada pels intel·lectuals, per tal de ser susceptible a les injustícies del moment. Amb la finalitat de trobar solucions als problemes i crisis que la societat està tenint, aquest cop amb una globalització real.
“Vivimos en sociedades muy injustas en relación a las cuales no podemos ser neutrales”
De Sousa Santos, B (2001) “Los nuevos movimientos sociales”. (s.e)
Resum: En aquest article Boaventura de Sousa Santos fa una radiografia als anomenats “nous moviments socials”(NMS). Aquests moviments són hereus de la voluntat dels moviments socials més antics però canvien radicalment de format, canvien els seus models, s'oposen i critiquen no solament el model hegemònic i capitalista sinó que també fan una revisió a les teories marxistes. Aquests moviments feministes, pacifistes, ecologistes, educatius...són molt diversos i són tractats per l'autor com a fluxos dinàmics totalment descentralitzats que pretenen variar la forma de pensar de la societat mundial i obsoleta utilitzant formes alternatives, per arribar al canvi. Buscant una re-valorització de tot allò que fins ara era menyspreat, lo local, tribal, tot allò minúscul a un sistema globalitzat sense, aparentment, influència torna a entrar en escena. Després d'aquest anàlisi introductori l'autor finalitza l'article amb una altra investigació més concreta, centrada en els NMS que tenen lloc a Bolívia.
Referència bibliogràfica: De Sousa Santos, B (s.e) “La transición postmoderna. Derecho y política” (s.e)
Resum: De Sousa Santos investiga i reinterpreta la postmodernitat, i intenta aplicar-ho en camps més concrets com el del dret i la política.
En aquest treball estudia el s. XX des d'una perspectiva del canvi, on aquesta centúria no es més que un impàs entre diferents models, aquest moment de transició clarament capitalista està patint un procés d'obsolescència, ja que l'univers discursiu del progrés i el creixement ha deixat de complir les promeses que feia en un principi, ha quedat com un model frustrat on apareixen , cada cop més, contradiccions insalvables.
Per tant, Sousa Santos anuncia un canvi, on el topoi de la modernitat desaparegui o tergiversi el seu significat i es reinventi, trencant els anomenats localismes globals i globalismes locals, dirigint-se cap a una xarxa de subjectivitats, d'un àmbit tribal on el dret i la política han de deixar de ser fetitxes intocables i fills d'occident. S'han de reinventar sistemes per tal d'obtenir el que l'autor anomena “totalitats locals”.
Documentals alternatius:
Des de l’Acampada de Barcelona ens proposen un seguit de deocumentals i pel·lícules per saber més de la situació actual del món i els processos de poder, desigualtat que s’hi donen. També podeu trobar documentals sobre temes de democràcia, exclusió social, medi ambient…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada