7/7/11

MARROC - Moviment associatiu al Marroc


Moviment associatiu al Marroc.

  1.   Moviment associatiu al Marroc
Models de tradició cultural de caràcter comunitari:
  1.       La jema'a
  2.       La twiza


  1. Moviment associatiu al Marroc

En el capítol Identidades beréberes marroquíes y redes asociativas campo-ciudad que apareix a LÓPEZ GARCÍA, B., RAMÍREZ, A. (2002) Antropología y antropólogos en Marruecos, Maria-Àngels Roque ens diu que existeixen unes 30.000 associacions a Marroc, i casi un 37% operen entre Casablanca i Rabat.[1]

La primera reglamentació moderna en matèria d'associacionisme va ser al 1912, que a títol valoratiu dels nacionalistes, va representar una restricció de les llibertats individuals i col·lectives. No va ser fins després de la independència, al 1958, que es va atorgar el dret a la llibertat d'associació, al qual se li van tornar a aplicar mesures més restrictives.

En consonància amb les idees sobre la 'asabiya o solidaritat agnàtica pròpia del món rural, l'esperit associatiu funciona per afrontar la supervivència a nivell de pobles, tribus, sistema ramader, irrigació i tot tipus d'operacions de caràcter col·lectiu. En altres paraules, l'organització social afavoreix un esperit d'acció col·lectiva en referència al dret consuetudinari i al dret musulmà[2], esdevenint la pedra angular del la vida al camp, i més difícil a les ciutats, on impera la solidaritat orgànica.

Aquest fet està relacionat amb el pas d'una societat tribal a una societat civil, motiu que va generar un debat efervescent a la dècada dels noranta. A partir del sorgiment del binomi islam-democràcia, del pas del model de partit únic al multipartidisme, i de la influència internacional pel que fa a l'obertura econòmica i política del país, entre d'altres, les veus de l'emergent societat civil van teixint un entramat associatiu cada vegada més dens. Segons l'anàlisi de Khader (1997), que recull Maria-Àngels Roque a Antropología mediterránea: prácticas compartidas (2005), la falta de governs verdaderament democràtics es tradueix en l'enfortiment dels actors socials més reivindicatius: organitzacions de drets humans i civils, sindicats, associacions... etc. Una visió en la línia del que exposava Nadjira Barkallil al 1998, paraules totalment aplicables a l'actualitat, 13 anys després: si els canals polítics tradicionals arribaven més o menys bé a reflectir les necessitats de la població, aquests canals són en l'actualitat progressivament menys aptes per respondre als problemes específics de les dones, dels joves, dels aturats diplomats, dels ecologistes, rurals, minusvàlids, analfabets, militants de la modernitat, de la democràcia i la transparència.[3]

L'herència associativa a les ciutats és menys present que en l'entorn beduí, tot i que l'èxode rural ha jugat un paper fonamental en la formació del moviment associatiu urbà. D'aquesta manera, els quadres més importants del moviment associatiu marroquí, inclús si es tracta d'ONG rurals, pertanyen en casi la seva totalitat a la classe mitja urbana. (...) Sovint són funcionaris, de directius procedents de la educació nacional o de professionals, els quals són sovint originaris, ells mateixos o els seus pares, de l'àrea rural[4].

El binomi rural/urbà, badawa/hadara que Khaldun ens presentava és molt més complex a l'actualitat degut als moviments migratoris: les grans capitals nacionals – Casablanca, Rabat o Agadir- i les grans capitals internacionals –Paris, Brussel·les o Amsterdam- estan poblades per berebers estudiants o treballadors.

Les associacions més dinàmiques i actives, en general, són aquelles que depenen de l'ajuda financera internacional.[5] Però a la regió de Souss-Massa-Draa destaca per la particularitat que les associacions més actives són les finançades amb subvencions locals o nacionals. Roque explica aquest fenòmen pel gran interès manifestat pels susies en general pel seu patrimoni etnològic, festiu, històric i artístic, amb el resultat d'un important nombre d'associacions de defensa de tal patrimoni


Models de tradició cultural de caràcter comunitari

2.     La jema'a

La jema'a és una paraula d'arrel àrab que significa "reunir" o "reunió; també s'anomena imzurfa, al Marroc central, o tajmaet en el dialecte de la cabila. Totes les denominacions designen una institució panbereber que ocupava una posició central dins la organització social (408): l'assemblea general de ciutadans, la única autoritat en un poble que concentra el poder judicial. Està composat per un consell restringit basat en l'estructura de llinatges, en el qual s'hi contemplen els següents membres:

·         Amghar. President del consell nombrat per l'assemblea del poble.
·         Amazzal. Tresorer designat pel president.
·         Imeqranen. Mitjana de sis a dotze membres designats per cadascun dels patrillinatges que formen la localitat.

A més de la jema'a de la localitat, existeix una jema'a de la tribu: segons els treballs de Tozy (1998, 2000), tals institucions continuen sent actives especialment al sud del Marroc, com veurem a continuació. Els colonitzadors francesos van voler mantenir les assemblees perquè les consideraven indispensables pel funcionament administratiu de la regió. Les funcions que desenvolupa en el cas concret de Marroc són:

·         Fiscal. Mobilització de mà d'obra.
·         Deliberativa. Distribució d'informació.
·         Presa de decisions. Els membres participants en la presa de decisions seran diferents segons la gravetat del tema tractat, els recursos que ha de mobilitzar i la urgència: poden implicar el conjunt de caps de la casa – el de més edat- o els líders principals del llinatge (ikhss).

Per Tozy (2000), la jema'a mai ha estat, i sens dubte mai serà, l'expressió d'una cultura democràtica qualsevol; reflexa, per el contrari, un afany d'estratificació molt accentuat.[6]  Es caracteritza per la seva flexibilitat, ja que els grups no s'acontenten en reproduir i seguir les normes dels seus avantpassats, sinó que creen els seus propis drets.

3.  La twiza

La twiza és una forma associativa per treballar col·lectivament i prestar-se ajuda mútua[7]. Pot ser de dos tipus: o bé es pot tractar d'un treball d'interès col·lectiu -com la construcció d'una carretera- o bé poden ser treballs comunitaris que s'ofereixen a persones amb pocs mitjans. En definitiva, la twiza és una forma de treball en benefici de la comunitat o d'algú determinat.

Les diferències en l'estructura social dels grups que habiten el nord i sud del Marroc, influeixen inevitablement en les formes d'associació.
Al sud, a la regió del sud, la twiza funciona com a associació civil rural. Les accions que desenvolupa estan orientades a generalitzar les infraestructures bàsiques com el subministrament d'aigua, l'electricitat i comunicacions; apostar socialment per la dona i l'escolarització de les nenes; mobilitzar socialment la població de la província fomentant la creació d'associacions entre actors socials i actors econòmics; gestió de projectes i cerca de finançament...

El desenvolupament rural al Rif, en canvi, compta amb un panorama menys optimista. Els rifenys lluiten contra el poder centralista de la monarquia, que en l'època de Hassan II va impulsar la regió a l'oblit administratiu i econòmic. La pobresa i la infertilitat del sòl, el caràcter marcadament individualista dels rifenys, que ens manifestava Hart, (...) han postergat aquesta regió, on el cultiu i contraban de haixix és el més productiu –però no suposa cap tipus de col·laboració comunitària- així com les transferències que arriben des d'Europa.[8] La societat civil hi emergeix tímidament: es comptabilitzen una seixantena d'associacions, principalment vinculades amb ONG espanyoles, i que promouen projectes d'alfabetització, formació professional, salut, acollida de nens del carrer,... Les associacions d'identitat berber són molt actives, ja que beuen de l'imaginari de la "república berber" d'Abd-el-Krim, que actua com a estímul per valorar el territori i implicar-se en aspectes socials.




[1] LÓPEZ GARCÍA, B., RAMÍREZ, A. (2002) Antropología y antropólogos en Marruecos: homenaje a David M. Hart. Ed. Bellaterra, Barcelona. Pàg 407.

[2] Op cit. Pàg 407.
[3] De la societé civile au Maroc: contribution au débat.  Alternatives, 3 setembre – octubre, 1998. A LÓPEZ GARCÍA, B., RAMÍREZ, A. (2002) Antropología y antropólogos en Marruecos: homenaje a David M. Hart. Ed. Bellaterra, Barcelona. Pàg 411.

[5] Op. Cit. Pàg 408.
[6] ALBERT, Jean-Pierre, ROQUE, Maria-Àngels [et al.] (2000) Nueva antropología de las sociedades mediterráneas: viejas culturas, nuevas visiones. Ed. Icaria, Barcelona. Pàg 243.
[7] LÓPEZ GARCÍA, B., RAMÍREZ, A. (2002) Antropología y antropólogos en Marruecos: homenaje a David M. Hart. Ed. Bellaterra, Barcelona. Pàg 410.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Publica un comentari a l'entrada